Burt Bacharach, compositor de cançons pop eternes, mor als 94 anys

L’auge del pop en els 60 va tenir a veure amb joves grenyuts de guitarres estridents, però allà, en aquell bulliciós paisatge, Burt Bacharach va senyorejar amb la seva distintiva marca personal: un cançoner tan comercial com sofisticat, que va elevar fins al més alt l’etiqueta (discutible) d’‘easy listening’. Creador d’una aclaparadora colla de ‘hits’ (73 temes en el ‘top 10’ nord-americà), Bacharach va morir aquest dimecres, als 94 anys, a la seva residència de Los Angeles. 

En l’obra d’aquest músic criat en una família jueva (Kansas City, 12 de maig de 1928) s’advertia un ampli coneixement musical, fruit de l’ensinistrament acadèmic al piano, del gust primerenc pel jazz i les classes de composició amb tutors del calibre de Darius Milhaud. D’aquest mestre modernista Bacharach sempre va recordar un consell: «Burt, mai t’avergonyeixis ni et sentis incòmode per una melodia que la gent pugui recordar o xiular». Certament, li va fer cas, com s’aprecia ja en les seves primeres tonades d’èxit, com la bastant naïf ‘Magic moments’, número 4 en el ‘hit parade’ de 1957 en la veu de Perry Como.

Excel·lència orquestral

Quan la seva carrera va agafar embranzida ja arrossegava una llarga experiència com a pianista al servei d’intèrprets com Vic Damone, Paula Stewart (la seva primera dona) i fins i tot Marlene Dietrich, a qui va acompanyar per mig món durant cinc anys. Però el contacte amb el lletrista Hal David, als despatxos del novaiorquès Brill Building, va marcar el seu rumb. El tàndem Bacharach-David va esdevenir un talismà d’èxit. I van arribar, el 1962, ‘Make it easy on yourself’, un ‘must’ del pop orquestral (popularitzat per The Walker Brothers), i la balada trèmula ‘Don’t make me over’, debut d’una cantant de sessió, a qui se li endevinaven possibilitats, anomenada Dionne Warwick. 

L’associació amb Warwick va donar lloc a un imparable cicle de dianes: de ‘Walk on by’, ‘Anyone who had a heart’ i ‘Alfie’ a la irresistible ‘I say a little prayer’, i d’aquí a d’altres exquisitats melòdiques, com ‘I’ll never fall in love again’ i ‘Do you know the way to San Jose?». I més perles de què van treure partit Tom Jones (huracanat ‘What’s new, pussycat?’), Jackie DeShannon (‘What the world needs now is love’) o Dusty Springfield (la trencadissa intimitat de ‘The look of love’). En els 70, Bacharach (casat llavors amb l’actriu Angie Dickinson) i Hal David es van separar i Warwick els va demandar (amb èxit). Passada la seva era daurada com a ‘hit maker’, Bacharach va tornar a les llistes en els 80 amb ‘Arthur’s theme (best that you can do)’ (per a Christopher Cross) i ‘That’s what friends are for’, en què va fer les paus amb Dionne Warwick (formant equip compositiu amb la seva tercera dona, Carole Bayer Sager).

Reivindicació tardoral

En temps de l’hegemonia cultural del rock se’l va qualificar de sentimental i cursi, però una renovada mirada al seu art pop el va reivindicar a partir de finals dels 90. El ‘boxset’ ‘The Burt Bacharach collection’ es va convertir en objecte de culte de joves aficionats, i Elvis Costello es va marcar amb ell un bonic àlbum a duo (‘Painted from memory’) i van brotar fans com The Divine Comedy o Rufus Wainwright.

Anotant-se el seu quart matrimoni (discreta Jane Hansen), i atresorant distincions en els Grammy (sis) i els Oscars (tres), va disfrutar en la seva edat tardoral de l’escalf del públic en selectes gires com la que va passar per Madrid el 2009, i al multitudinari Glastonbury Festival, el 2015. En aquest punt de la seva carrera, tothom volia veure, i emocionar-se amb, l’oceà de tonades de Burt Bacharach.