Mor als 91 anys Carlos Saura, essència del cinema espanyol

Se’n va anar Buñuel, se’n va anar Berlanga, se’n va anar Bardem. I ens quedava Saura, el més gran dels darrers cineastes del nostre temps que van contribuir a forjar l’essència del cinema espanyol durant l’etapa més difícil de la nostra història recent, durant la dictadura i la transició fins a arribar al nostre present. Carlos Saura no va deixar mai de filmar i de crear, d’anar d’una banda a l’altra amb la seva càmera de fotos amb què retratava el món que l’envoltava com si fos un apèndix de si mateix. Carlos Saura l’intrèpid, Carlos Saura el melòman, Carlos Saura el curiós. Tot el sorprenia i a tot treia suc. Carlos Saura, el director de cinema.

Va néixer a Osca el 1932, va començar els estudis d’enginyeria industrial, però els va canviar per ingressar a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid. El 1952, va realitzar el seu primer curtmetratge, La tarde del domingo, al qual va seguir el documental Cuenca i el 1960 va estrenar Los golfos, obra fonamental que entroncava directament amb el neorealisme italià traslladat a la realitat espanyola. Però va ser La caza la pel·lícula que el va catapultar a l’èxit només cinc anys més tard. Com representar millor la guerra civil espanyola sense parlar-ne només a través d’un punt de vista al·legòric? 

La caza segueix constituint una de les pedres angulars de la història del nostre cinema. Però Carlos Saura no va ser autor d’una sola obra, allò va ser només el principi per desenvolupar una trajectòria variada i radical, valenta i plena de símbols que no feien més que interpel·lar la realitat del moment.

La relació amb el productor Elías Querejeta va ser fonamental per a la seva carrera. Tots dos van configurar la modernitat del cinema espanyol i van aconseguir treure’l a l’estranger en un moment especialment difícil. La caza va guanyar l’Ós de Plata a Berlín i Peppermint Frappé va aconseguir el premi al millor director, que es completaria amb l’Ós d’Or el 1981 amb Deprisa, deprisa amb què va canviar radicalment d’estil i es va acostar al cinema quinqui des d’una perspectiva tan realista com poètica. Durant molts anys, a més, va ser l’únic director espanyol que va accedir al festival de Canes, on va guanyar el Premi del Jurat per La prima Angélica i Cría cuervos.

Saura va fer servir la metàfora per parlar de la repressió franquista, de la memòria històrica, del buit que patia la seva generació i es va encarregar de radiografiar tots els mals de la nostra societat a través d’un estil simbòlic, però alhora cru i revulsiu, combatiu. 

El 1981 començaria una nova etapa que el portaria a indagar en bona part dels gèneres musicals d’arrel llatina, amb una trilogia dedicada a Antonio Gades (Bodas de sangre, El amor brujo) o altres peces com Iberia o Tango. 

Amb Ay Carmela!, protagonitzada per Carmen Maura i Andrés Pajares va aconseguir el reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Espanyol aconseguint 13 Goyas. Precisament aquest dissabte el director havia de recollir el premi honorífic per tota la seva carrera.