Nostàlgia del que no va ser

Nostàlgia del que va poder ser i no va arribar a bon port en una autoficció ambientada en la Galicia dels anys 90 és el que planteja la companyia Teatro en Vilo a Hoy puede ser mi gran noche, que divendres va pasar pel Teatre Municipal de Girona. 

La peça neix del somni d’una nena, l’actriu Noemí Rodríguez, de seguir els passos del seu pare, músic d’orquestra. Vol triomfar en el món de l’espectacle, un concepte l’èxit que passa pel popular programa Lluvia de estrellas, però el periple fins al càsting del concurs de talents de Bertín Osborne és en realitat un camí que va de la comicitat als moments més patètics i un exagerat elogi del perdedor. 

Noemí Rodríguez i la seva germana Darlene, asseguda als teclats, plantegen un monòleg ple de picades d’ullet generacionals -el karaoke de Bailar pegados, el moment eurovisiu de les Azúcar Moreno- senzill i divertit, tot i alguns punts massa facilots i reiteratius i un excés de crits totalment innecessari. 

Els riures deriven en un final que s’albira tràgic, pompós i grandiloqüent. Sort dels minuts finals, que ho tornen tot a lloc. 

Subscriu-te per seguir llegint