Els records d’un infant reviuen Àurea de Sarrà

Arenys d’Empordà és un dels nuclis que integren Garrigàs. Durant la segona meitat del segle XIX, devia ser un paratge encisador, amb el riu Fluvià a tocar i, destacat, el castell d’Arenys, del segle XII, imponent. En aquells temps, el ric farmacèutic Josep Sarrà i Català (1821-1877), qui va fer fortuna a Cuba, va decidir comprar-lo i, juntament amb el castell, tot de terres a l’entorn. Allà aixecà, el mateix any que va morir sobtadament, la Torre modernista Sarrà, més tard coneguda com Casa Francès. Aquí viuria la seva filla Emília i, posteriorment, i fins a la seva mort, la seva germanastra per part de mare, la reconeguda ballarina Àurea de Sarrà (1889-1974).  

Diuen d’Àurea de Sarrà que era una dona amb estil i personalitat que va recórrer amb els seus cants plàstics, com ella els descrivia, els principals escenaris europeus durant la dècada dels anys 20. El seu era un estil innovador i amb ell va saber transformar la dansa, inspirant-se en el classicisme de Grècia i Roma. D’aquell passat esplèndid, ben poca cosa coneixien els veïns de Garrigàs. Ella vivia a la Torre, al marge del dia a dia del poble. No anava a visitar a ningú, ella rebia visites a casa. Amb qui sí que va tractar és amb Cèlia Mach Sala (1959), quan aquesta tenia entre vuit i deu anys. La va conèixer gràcies al seu pare, Jaume Mach Costa, qui fou «el seu taxista de confiança» i qui l’acompanyava, sola o amb la minyona, cada setmana a Figueres o a buscar el tren a Madrid. «Doña Àurea era una senyora molt entranyable, amb ella reia molt, era com una àvia sobrevinguda i s’ho passava molt bé, jo també», la defineix Cèlia Mach. Aleshores, ella era una nena molt curiosa i Àurea de Sarrà va aprofitar la proximitat per obrir-li les portes del seu món proper sense desvetllar-li mai qui era ni tot el que havia fet. Entre altres, li explicava «històries fantàstiques», com ara com s’havia rodat El hijo de la noche (1950) a la Torre. «No m’imaginava que era una dona tan famosa, per mi només era una clienta del pare».

Cèlia Mach, tot i que vivia a Figueres, també tenia vincles amb Garrigàs, ja que els seus besavis hi foren nats. El seu pare, recorda, feia de taxista no només per doña Àurea, sinó també per altres famílies benestants de la ciutat. «Era un senyor, amb un tracte molt correcte, anava sempre amb vestit, el típic gentleman», rememora Mach qui va conèixer a doña Àurea un estiu per exprés desig d’ella. Hi anava quan el seu pare era requerit, asseguda al seient de l’acompanyant, mentre la senyora anava al darrere.

Cèlia Mach contempla fotografies de la Torre de Sarrà fetes pel seu home, Lluís Carballo, fa una dècada. Lamenta l’estat d’abandonament i no pot deixar de rememorar una doña Àurea ja gran, tenyida, maquillada amb pólvores i enjoiada, enmig d’aquells espais plens de llum on ella que havia jugat de menuda. Aquell jardí amb l’estanc amb peixos, aquelles sales amb cortinatges de vellut sumptuosos, que començaven als sostres alts i s’acabaven als terres de marbre de dos colors, les grans xemeneies i uns quadres «impressionants», que intuïa valuosos però que no pot descriure, decorant les parets de la torre i que van servir-li a la senyora per anar sobrevivint els darrers anys. Cèlia Mach també rememora la sala de la biblioteca i el sostre enteixinat, preciós, que sembla haver sobreviscut. «Els llibres que hi havia provenien del palauet que tenien a Madrid i, a l’estiu, ella s’hi estava perquè la sala era més fresca», explica. De la casa, però, el que més la va sorprendre va ser l’habitació de la senyora i el bany amb banyera. «Vaig quedar al·lucinada entrant en aquella casa de conte, enmig del no-res. No havia vist mai una banyera, a casa meva vivíem de forma molt humil, teníem la comuna a fora i a casa, l’orinal, i ens rentàvem amb el cubell de la roba».

No només el pare de Cèlia Mach va tenir tractes amb la senyora Sarrà. També la seva tia Isabel Sala Solatges, modista de professió, treballava cosint i arranjant-li el vestuari. Isabel, anys més tard, seria molt amiga del fill de doña Àurea, Albert Francès. «Tenia tanta roba que no es va fer mai cap vestit nou», comenta Mach. Ella en dona fe perquè va ser de les poques persones que va veure el seu immens vestidor. «No havia vist mai tota una habitació plena de vestits», assegura. Mentre eren allà, la senyora anava emprovant-se models. «Era com un joc, ella em veia com una nena i li feia gràcia», comenta. No podrà oblidar mai, però, el Dijous Sant del 1969 quan la senyora, sabent que era el seu desè aniversari, li va regalar una ampolla d’un litre de perfum que s’havia comprat per a ella. «La va fer servir la meva mare, però què generós el gest», somriu recordant la cara de compromís que va posar el seu pare davant la situació.  

Els darrers anys de vida d’Àurea de Sarrà, el seu fill Albert Francès va instal·lar-se a la Torre «i ell la va apartar de tothom». Ja no es van requerir els serveis de Jaume Mach i ella ja no va tornar a veure-la. Ara, la Torre està tancada i ocupada des de fa uns tres anys. No s’hi pot accedir, però es pot contemplar la seva figura imponent, encara, des del mateix castell d’Arenys, un bé cultural d’interès nacional, també abandonat i decadent.

Subscriu-te per seguir llegint