«Pàtries, colors, races, orígens... Tot això no sé per què coi serveix»

Client habitual del Sunset Jazz Club des que va obrir fa més de vint-i-un anys, Joan Grabalosa és advocat i músic aficionat. Ara ha agrupat amics i músics vinculats d’alguna manera al local, creant la banda «La gent del Sunset», que presenta aquest vespre -al Sunset, per descomptat- el seu primer disc, «Blues d’un piano»  

De tant anar al Sunset, en Grabalosa ha volgut gravar?

Exacte. Bé, de jove ja vaig tocar en uns quants grups.

Ha volgut matar el cuc?

Sí, el cuc de gravar. És que he tingut la sort de conèixer músics professionals molt bons, un dels quals -en Rubén Berengena- té un estudi. Xerrant, vam tenir la idea de fer un disc amb totes les cançons que he compost al llarg de la vida, la majoria de les quals no han sigut mai interpretades. Com a molt, jo sol a casa.

Fa pinta que la idea va sorgir una nit amb força presència de l’alcohol.

Més d’una (riu). Ala barra del Sunset. A partir d’aquí la idea es va guisant, posem fil a l’agulla, busquem músics professionals i un bon dia comencem a gravar.

Defineixi la gent del Sunset. 

Són noctàmbuls, bohemis. Tant és gent de pas i turistes, com clients de tota la vida o gent que hi ha anat només un dia. El tret en comú és que tot s’hi senten a gust. Sunset significa posta de sol, per tant, aglutina la gent de la nit. Sense que importin les idees de cadascú ni la manera de pensar, només importa la música i passar-s’ho bé.

Deia Julio Camba que són més importants els bars que les biblioteques.

És cert. Miri, potser quedarà astorat del que li diré: jo sóc lennonista.

Lennoquè?

Lennonista. De John Lennon i la filosofia del seu tema Imagine. Pàtries, colors, races, orígens... Tot això no serveix de res. En canvi, la música ens uneix sempre. Un bon club de jazz, un bon concert de rock, escoltar bona música fent una cervesa... Tot això uneix la gent. Tot el que li deia abans, no sé per què coi serveix.

Li ha costat gaire reunir tots els que col·laboren al disc?

Una vegada vam anunciar la idea, he trobat molt bona predisposició. L’elenc de col·laboradors és excepcional. Per exemple, a la trompeta hi ha David Pastor, que toca a Juan Perro amb l’Auserón. O el texà Mario Cruz al saxo, que ha acompanyat Bruce Springsteen i Jaco Pastorius.

Déu n’hi do.

N’hi ha molts altres, uns quants d’ells gironins. Va passar que la veu femenina que hi havia de participar, Sandra Romero, va morir en accident. Volem que el disc i el concert sigui un homenatge cap a ella.

La gent es preguntarà què fa un advocat en un escenari.

Més que ser advocat, faig d’advocat. Si hagués pogut triar i hagués tingut prou talent, m’hauria dedicat a la música.

Cal més talent per a la música que per a l’advocacia?

Molt més. D’advocat no ho faig malament, eh? Sóc bon advocat, podem dir

Vint-i-un anys de Sunset, són moltes nits. Imagino que la família l’ha engegat.

No tinc gaire familia, estic divorciat.

Per sortir massa de nit?

No ho sé. Citaré John Lord, teclista de Deep Purple: «la meva esposa va ser una víctima el Rock & Roll».

Què tenen el jazz i el rock?

Com va dir Duke Ellington, només hi ha dos tipus de música: bona i dolenta. El talent és el talent.

Què té el reggaeton?

Estic segur que en el reggaeton i el hip-hop també hi ha talent. Potser per edat no el sabem descobrir, o potser per massificació costa més de seleccionar. Gent amb talent sempre n’hi haurà, faci el que faci.