«Si Los Toreros Muertos sortís ara, seríem un grup incomprès»

El seu disc de debut es deia 30 años de éxitos, però «ni de broma» s’haurien imaginat que tres dècades després Los Toreros Muertos serien a la carretera, assegura el seu líder, l’actor i cantant Pablo Carbonell. La veterana banda dels vuitanta, que es va fer coneguda amb la seva particular barreja d’humor i música, actua demà a Sant Feliu de Guíxols per obrir la celebració dels seixanta anys de la mítica sala Las Vegas.

Carbonell defineix el grup com «una espècie de superpoder», que li permet «fer coses que altres mortals no poden fer». «Pel panorama musical, una banda així és com una taca al vestit d’una núvia, un format negre de l’univers pop, perquè és l’esclau que va darrere de l’emperador recordant-li que és humà. Això és la nostra aportació al món de l’espectacle», assegura l’andalús sobre el grup «menys pompós del panorama nacional», nascut perquè «la gent no es prengui tan seriosament tot el que fem els músics». «Nosaltres som conscients que el que fem és una poca-soltada, però hi ha gent que no», resumeix.

La mítica sala Las Vegas de Sant Feliu arriba a la seixantena

«Als 80 jo era pallasso amb Pedro Reyes i veia els grups de música com a éssers semidivins, i aquell rancor, la sensació d’aneguet lleig, em va fer crear Los Toreros Muertos per burlar-me de la seva actitud», diu.

«Si Los Toreros Muertos sortís ara, seríem un grup incomprès. La gent va entendre la nostra sàtira quan vam néixer i va veure la nostra perversa intenció de destrossar els patrons establerts, érem un grup que ens rèiem dels grups», diu Carbonell. 

Es considera «hereu de la lluita contra l’star system» de músics com Frank Zappa o Javier Krahe, a qui Los Toreros Muertos va homenatjar en el seu darrer disc, Colegio público Javier Krahe. «El seu camí de la sàtira m’era atractiu i encaixava amb la meva manera d’entendre la vida», diu el còmic, que actualment està també de gira amb una versió en castellà d’El crèdit, el text teatral de Jordi Galceran.

Preguntat sobre si la correcció política actual permetria treure ara cançons com Soy falangista, assegura: «ja en el seu moment, els falangistes se’ns van tirar a sobre, quan qualsevol persona amb seny veu que és una reducció a la idiotesa d’un programa polític desfasat». «En general, soc una persona amb poca maldat, si escoltes la cançó Bum Bum 1789, que parla d’assaltar el palau reial i violar la reina i les infantes, em diràs que és una barbaritat, i jo respondré que sí, i que és un homenatge a Pirates del Carib», bromeja.

Nous projectes

Pel que fa als concerts que està fent darrerament, assegura que tenen «una nova dinàmica, més ballable però sense que se’n ressenti la part pallassa».

«Sempre he tingut uns músics dolentíssims, sense fer-ho a propòsit no he prestat mai atenció a la música tot i que ara em preocupa més», diu Pablo Carbonell, que ha renovat la formació fa poc.

«Ara tinc un gran baixista, Albert Anguela, i potser m’animo a gravar temes nous, perquè abans de la pandèmia vam enregistrar gairebé un disc sencer i quan l’escolto ara me’n faig creus, no val per res. Potser amb la nova formació reprenc el projecte», assegura el músic.

L’altre projecte que té entre mans és Toreros Con Chanclas, una formació que fusiona el seu repertori amb el de No Me Pises Que Llevo Chanclas. «Ens hem adonat que tenim cançons que funcionen com un mirall: vam fusionar les dues bandes, vam fer un videoclip i el telèfon treu fum per fer bolos, deu ser un símptoma de l’apocalipsi: quan el món s’acaba la gent vol riure», assegura Pablo Carbonell.

Subscriu-te per seguir llegint