Carlos Gramaje: «En els millors moments de ‘Mar i cel’ em sentia com el Floquet de Neu»

«En els millors moments de Mar i cel em sentia com el Floquet de Neu. Sortia del teatre i la gent a l’autobús em cantava Per què he plorat?... el fervor que va despertar el musical és increïble i generava algunes situacions absurdes amb les quals jo he volgut jugar», explica l’actor de musicals Carlos Gramaje. Conegut per haver interpretat al primer Saïd de Mar i cel i haver participat en les grans produccions de Dagoll Dagom, treu profit d’aquesta «absurditat» a la comèdia Al sud del Paral·lel, que avui arriba al Teatre de Salt.

Confegida com un joc metateatral, la peça és una excusa per repassar la llarga trajectòria de Gramaje, que ha participat en musicals com Mar i cel, Pirates, Flor de nit, T’odio amor meu o Aloma. Al muntatge, Gramaje, interpretant-se a si mateix, ha de preparar un concert al Palau Sant Jordi amb una fan esbojarrada a la qual li va prometre que treballarien junts fa 25 anys.

Amb guió de Xavi Morató, Al sud del Paral·lel planteja una reflexió sobre la fama. «És una relació que he viscut en quatre dècades de professió i que no m’esperava, perquè quan comences a fer teatre penses molt en l’èxit i la realització personal i professional, però no en com ho viurà la gent i amb els anys et trobes amb fans a qui la fama se’ls fa una pilota, massa enamorades del personatge», diu Gramaje.

«La fama té les dues cares: per una banda, et trobes gent que pretén trastocar la teva vida privada, per l’altra, hi ha la part màgica, és la gent que ho fa possible tot i també tens un deure cap a ells», reconeix l’actor, que confessa que va viure alguns moments en què li costava entendre «la màgia d’aquest fervor».

Acompanyat per l’actriu Queralt Albinyana i amb el suport de projeccions i les veus en off de Mònica Terribas, Anna Rosa Cisquella o Joan Lluís Bozzo, Gramaje fa també un «homenatge a la memòria del teatre musical», perquè «el més important són les cançons», i especialment a Dagoll Dagom, «qui més ha arriscat a fer productes de creació pròpia».

«He tingut la grandíssima sort de representar personatges que he ajudat a crear des de la sala d’assaig, de no haver de copiar ni calcar ningú, com s’ha de fer ara amb musicals que són franquícies», apunta. En aquest sentit, assegura que «el panorama del musical ha canviat moltíssim» i que els intèrprets històrics s’han «hagut d’adaptar al concepte d’intrusió». «La irrupció de personatges mediàtics va ser una etapa que no he acabat de comprendre mai», assegura.

Respecte a L’alegria que passa, el darrer musical de Dagoll Dagom abans del comiat definitiu amb el retorn de Mar i cel, espera poder-la anar a veure perquè «cal valorar sempre el format original». «Hi ha gent que ja es pensa que faré l’últim Mar i cel i fins i tot em demana entrades, però de veritat que no en sé res!», bromeja.

Subscriu-te per seguir llegint