Entrevista | Clara Garcés Actriu

«El millor que podem fer és riure’ns de les nostres desgràcies»

"Un ram de flors pot salvar una vida"

Clara Garcés, ahir a Girona

Clara Garcés, ahir a Girona / Aniol Resclosa

Albert Soler

Albert Soler

La gironina Clara Garcés és la intèrpret de «Clarissa», obra que es pot veure a la Badabadoc de Barcelona fins al 27 de març. En el monòleg, barreja de comèdia i drama, la protagonista explica les raons dels seus reiterats intents de suïcidi

La vida és un drama o una comèdia?

La vida pot ser una gran tragèdia o una gran comèdia, depèn de com te la miris.

Un mateix fet pot ser explicat com a comèdia i com a drama?

Hi ha fets que són inqüestionablement tràgics. Ara bé, en la ficció es pot fer un gir que converteix fets que són tràgics en comèdia.

Per què el suïcidi continua essent un tema tabú?

Socialment, és una alarma molt bèstia, si la gent comença a saber que això passa. Però passa. És important visibilitzar-ho, però el més important és la prevenció.

A «Clarissa» se li treu una mica de ferro. 

L’autor, Carlos Be, va escriure «Clarissa» amb la idea de parlar de la foscor de la vida des de la llum. El meu personatge és algú molt ferit, molt vulnerable, que té molt de dolor per tot el que li passa. Però l’autor ho explica de manera que treu un somriure a l’espectador. Ho fa per relativitzar el que ens passa. El millor que podem fer és riure’ns de les nostres desgràcies.

S’ha de poder fer broma de tot?

El tema dels límits de l’humor és delicat.

Per això li pregunto.

Primer em va sorprendre la manera d’enfocar el suïcidi, però a poc a poc li vaig anar trobant el sentit. Es pot fer humor de qualsevol cosa, sempre que hi hagi un respecte.

No sembla que els temps de la correcció política vagin per aquest camí.

Sempre s’ha d’anar amb compte, i jo estic d’acord en anar-hi. Ara bé, tot el que es faci en art en general, si és des del respecte, sempre es pot fer. No és ben bé riure-se’n, sinó riure conjuntament de les nostres misèries.

No ha de ser fàcil, explicar aquesta història amb un somriure. 

Ja s’ho pot imaginar. La Clarissa es tira per la finestra perquè té Alzheimer i considera que la seva vida s’ha acabat. Davant d’una situació tan extrema, decideix tirar-se per la finestra. En l’intent no se’n surt, i és quan descobreix la llum.  

Després, a més, el marit l’enganya, i torna a afartar-se de la vida. Cal relativitzar les infidelitats?

He, he, el que cal relativitzar són les circumstàncies de la vida. S’ha de mirar de relativitzar-ho tot, a la vida. Si no ho fem així, la vida pot arribar a ser molt dura, segons com.

La Clarissa salva la vida perquè cau a sobre els cistells de flors d’una floristeria.

Un ram de flors pot salvar una vida. Encara que no hi caiguis a sobre. Les flors donen alegria, que sempre va bé.

Ja que parlàvem abans de malaltia: com està de salut la cultura a Catalunya? 

En aquests moments la cartellera està molt potent, però pels artistes està fatal de salut. Pels artistes sempre és complicat, ens costa molt tirar endavant. Estem en un país on hi ha molt poc suport, sobretot a la gent que sortim de l’ou. Potser hauríem d’aprendre d’altres països europeus.

Hi ha intèrprets i directors catalans que han acabat a Madrid. Vostè s’hi veu?

Si m’hi sortís feina hi aniria, evidentment. És clar que sí, per què no? Però anar-hi a buscar-me la vida així, a les braves... això no. Aquí s’hi està molt bé, m’agrada molt viure-hi.

Subscriu-te per seguir llegint