Lluís Riera es defineix com «un apassionat lector». Fa uns quatre anys, però, va posar-se a escriure. Primer, seguint les coordenades de l’Ateneu Barcelonès i, més tard, del Laboratori de Lletres. Un dels mestres va ser qui el va empènyer a enviar-los a concursos i així va quedar finalista als premis literaris Ciutat de Carlet que li van donar dret a que l’obra fos publicada. Dimarts 21 (19.30) presenta el recull Contes bruts (Neopàtria), a la biblioteca Ernest Lluch de Girona. 

Riera, qui viu a l’Empordà des de fa setze anys, no amaga que els seus relats «beuen de la realitat, però que aquesta, a vegades, és tan potent que l’haig de suavitzar». Escriptura i vida professional es fusionen, en aquest cas. Riera porta més de vint anys treballant en el camp social, als inicis ben prop del món de la drogodependència, és a dir, de la cara més fosca de l’existència. 

En escriure ell se sent proper al realisme brut dels anys 70 representat per autors com Charles Bukovski o John Fante. «Aquest estil utilitza un llenguatge directe amb poques heroïcitats retratant les parts més vulnerables de la societat com l’alcoholisme, les drogodependències, l’adulteri, la violència o la venjança», defineix l’autor tot reconeixent, sense embuts, que són aquestes les temàtiques que el sedueixen.

Els relats de Contes bruts són, a parer seu, «les històries que, com a lector, voldria llegir» malgrat ser narracions «tristes i fosques» habitades per «una colla de perdedors o desgraciats» retratats «en un moment lamentable de les seves vides». 

Tot i que en tota història hi ha un punt de llum difús, l’embolcall és fosc i es desenvolupa en un escenari identificable i en un context trist buscant «el morbo de l’extrem de les situacions». «No és una lectura apta per a tots els públics, tant pel contingut com per la forma, no són relats plens de felicitat, no hi ha sucre», conclou.