Entrevista | Josep Domènech Ponsatí Traductor i poeta

«La poesia la llegeixen les àvies i l’escriuen els joves»

"Sant Jordi s'ha folkloritzat, no és cultura, diguem que és un costum maco, per utilitzar un adjectiu que no vol dir res"

Josep Domènech, al sofà de casa seva amb la seva gossa

Josep Domènech, al sofà de casa seva amb la seva gossa / Ada Domènech

Albert Soler

Albert Soler

Treballador durant molts anys de la desapareguda Llibreria Geli de Girona, Josep Domènech Ponsatí té ara més temps per dedicar a la traducció -sobretot d’autors brasilers al català- i a la poesia, vessant en el qual publica «El coeficient de flotabilitat» (Llibres del Segle), guanyador del Premi Cadaqués a Rosa Leveroni

Es va fer poeta per lligar?

No, perquè lligar, lligar, no he lligat mai. El que m’ha aportat la poesia és ser més pobre del que ja havia sigut sempre. La poesia no serveix per lligar, almenys la meva, que no l’entén ningú. 

Li agrada posar-ho difícil?

Si fos fàcil de desxifrar, ja no seria la meva manera d’escriure. Aquell que va morir fa poc, que tothom diu que és el millor poeta català de tots els temps, en Margarit, deia que si els poemes no s’entenen, no són bons poemes. Doncs bé, jo dic tot el contrari: si un poema s’entén a la primera, és que no val res.

"En Margarit deia que si els poemes no s’entenen, no són bons poemes, jo dic tot el contrari: si un poema s’entén a la primera, és que no val res"

Quan va decidir ser poeta?

A en Brossa, a la mili, li van demanar a què es dedicava. Va dir «poeta», el que ho escrivia va entendre «paleta», i així va quedar. En fi, sí, sóc poeta, però com que no m’hi guanyo la vida, fa de maldir. Ser poeta i no ser gaire res, és quasi el mateix.

Qui llegeix poesia, avui? 

Estic fent un taller de poesia a la biblioteca. S’hi van apuntar onze persones, que com sempre han quedat reduïdes a la meitat. Les més engrescades són les àvies. O sigui que podríem dir que la poesia la llegeixen les àvies. I els joves l’escriuen. Ara bé, durant els 19 anys treballant a la Geli, tenia la sensació que no llegien poesia ni els poetes. Potser la pregunta hauria de ser a qui li agrada llegir. Agrada a tan poca gent...

Troba a faltar vendre llibres?

Si vol que li digui la veritat, sí. Vaig plegar voluntàriament en considerar-me mal pagat per tot el que treballava. Feia dinou anys que hi treballava, vaig plegar sense tenir cap altra feina. Al cap d’un mes van tancar. Quan els vaig dir que plegava, ja tenien la llibreria venuda i cobrada, però el propietari no me’n va dir res, així es va estalviar de pagar-me la indemnització i sense jo poder acollir-me a l’atur. Ja sé que la culpa de plegar és meva, però encara no entenc per què em van fer això.

Ho explica de molt bon humor.

M’ha costat assimilar-ho, he passat un any difícil, dur. Em van aconsellar anar a una terapeuta, i el que em repetia era «el que has de fer és perdonar, perdonar, perdonar». Doncs mira, l’altre dia vaig escriure al propietari de la Geli dient-li que el perdonava. Apa. No m’ha contestat, eh? Almenys tinc la consciència tranquil·la.

Poesia a banda, també tradueix. És un traïdor?

Per traduir s’ha de trair. Fa anys que tradueixo Clarice Lispector, una brasilera que tothom considera de les millors escriptores del segle XX, tot i que no la llegeix ningú. Gairebé no té argument, però és d’aquells que ho subratllaries tot. Traduint-li sis llibres seguits, m’he adonat que té una sintaxi esbojarrada, me l’imagino rumiant cada frase fins a triar la manera més difícil d’escriure-la. És clar, en traduir-la, has de fer-ho literal i no s’entén res, o bé l’has de desxifrar i escriure-ho en català normal. Que és el que faig. Potser això és desvirtuar-la, no dic que no.

Ara és millor traductor?

Fa trenta anys creia que en sabia molt i no en sabia gens. He rellegit el que vaig traduir de la Lispector i em fa vergonya, és infumable. Em puc permetre el luxe de dir que les traduccions que vaig fer entre els 30 i els 40 anys eren una merda. Ara en començo a aprendre, potser quan em mori, amb l’últim alè, hauré traduït la frase perfecta. Espero que d’aquí a molt.

Per què es tatua, si no juga a futbol?

Fa anys que no em tatuo. Va ser un rampell dels que sempre he tingut, un rampell que em va durar cinc anys i em vaig fer uns trenta tatuatges. Des dels quaranta anys no me n’he fet cap més. Ni ganes.

S’acosta Sant Jordi. És cultura?

No, s’ha folkloritzat. És dia perquè compri llibres la gent que ni compra llibres ni llegeix. Diguem que és un costum maco, per utilitzar un adjectiu que no vol dir res. I ja està. Tampoc entenc l’estupidesa del 15% de descompte, ara que també és cert que qui compra per Sant Jordi ho fa pel descompte. Quan era llibreter, quinze dies abans ja em demanaven el descompte de Sant Jordi.