Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

«Les màscares de la ficció et permeten despullar-te més que escriure des del jo»

L’escriptora Marta Sanz, que participa en el Mot a Olot, acaba de publicar «Persianas metálicas bajan de golpe», una novel·la distòpica que apunta cap a les «zones fosques» de la tecnologia

L'escriptora Marta Sanz. Carola Melguizo

«No vull escriure mai el mateix llibre. Apunto cap a angles cecs de la realitat que han de ser il·luminats amb llenguatges diferents», assegura l’escriptora Marta Sanz. L’autora de Clavícula o Pequeñas mujeres rojas acaba de publicar la novel·la distòpica Persianas metálicas bajan de golpe amb Anagrama i dissabte participarà en la darrera jornada del festival Mot, a Olot.

Autora de novel·les, contes, assaigs i poemes, entén la literatura com «una recerca i experimentació lingüística»: «a vegades et fa pensar que no saps si quan acabes un projecte en sabràs tirar endavant un altre, però alhora t’ajuda a transitar per molts camins i això és bo». «Els escriptors que m’interessa llegir són els versàtils, els que poden reflectir la contemporaneïtat», afirma.

«Escrivim els llibres que escrivim per una sèrie de condicionants dels quals no podem escapar, que fan que jo apunti la meva mirada literària cap a llocs que gent que no és jo no miraria, perquè no li interessen o no li fan mal, però després aquest pòsit autobiogràfic pot cristal·litzar en estils i gèneres que no són explícitament autobiogràfics, com les novel·les de terror o ciència-ficció», continua l’autora, considerada una de les renovadores del gènere negre.

Aquestes «màscares de la ficció», assegura, «són meravelloses»: «et permeten despullar-te més que escriure des del jo, se’t veu més perquè ets menys cauta» i «despullant-te tu, parles de la comunitat a la qual pertanys».

Sanz, autora de Monstruas y centauras, un assaig sobre els nous llenguatges del feminisme, es considera una d’aquelles escriptores que mantenen una relació tèrbola amb la literatura «hegemònica». «Hi ha autores per tot, n’hi ha que senten que escriuen des d’una contractura, saben que la seva formació literària es relaciona amb els grans noms d’escriptors homes, però al mateix temps estan buscant un altre llenguatge que implica dinamitar els gèneres i hibridar-los. Jo em considero d’aquestes», diu.

«De la incomoditat de saber que Tolstoi és dins meu, però alhora em fa mal i haver de buscar altres maneres de dir, s’estan generant els estils literaris més interessants del moment», segueix, insistint que «l’escriptura de les dones no és una moda, està en primeríssim primer pla perquè s’estan atrevint a vulnerar els estils gentrificats de la literatura, allò que fa que els llibres siguin idèntics perquè responen a un concepte de literatura comercial, altament traduïble i vendible».

«Davant l’homogeneïtat, hi ha dones explicant altres coses, des d’un altre lloc i posant el dit a la llaga», assevera i ho compara amb l’auge de cineastes com Carla Simón o Alauda Ruiz de Azúa.

Mirada disconforme al present

Marta Sanz serà dissabte a la sala El Torín d’Olot, en un festival Mot dedicat a la por, una emoció que, per l’autora, és «l’anticipació de les coses dolentes, l’estar rumiant que el pitjor arribarà» i que té «un efecte paralitzant i angoixant, però alhora fa d’escut».

L’autora madrilenya conversarà amb els escriptors Jorge Volpi i Ricard Ruiz sobre el temor a la pàgina en blanc, una por, assegura, que «mai» ha experimentat, perquè «la millor manera de desbloquejar-se és escriure».

«L’únic moment en què em bloquejo una mica és després de publicar un llibre, que penso que ja no sabré tornar-ho a fer», diu l’autora, que ara es troba en aquest impàs. Acaba de treure Persianas metálicas bajan de golpe, una novel·la nascuda de la pandèmia i «les esperances trencades del confinament» sobre una societat del futur plena de drons vigilants, persones grans explotades a la feina i joves que no tenen cap perspectiva vital.

«Durant la pandèmia vam viure una fantasia, pensant que tot aniria millor i ens estimaríem més, que les cures serien una exigència social i política i ens vam topar de cop amb la realitat. D’aquesta desil·lusió i regust de mort, vaig tenir la necessitat de construir un món paral·lel on parlant del futur i des de la imaginació acabés parlant del present i de la realitat més quotidiana», apunta la premi Herralde.

«La ciència-ficció ha de servir per això, per llegir la realitat en clau de disconformitat», indica l’autora, que afegeix que «la il·lusió» del progrés «no ens pot fer caure en l’autocomplaença»: «per progressar hem de saber on són les zones fosques» diu sobre el món que ha ideat, marcat per tecnologies que no són neutres, sinó «profundament ideològiques».

«Hi ha un papanatisme tecnològic: les noves tecnologies ens cuiden i ajuden, però també ens vigilen i ens venen coses», continua, preocupada perquè «la comunicació a la xarxa atempta contra la lentitud i la profunditat necessària per construir el pensament crític».

Assegura, però, que a la novel·la no li falta l’humor «combinat amb l’exageració i la crueltat, que són tres lents per veure millor el que tenim al davant». També la música, «una capa semàntica que se superposa al que diu explícitament el text» i els grans temes del romanticisme decimonònic: la identitat, l’amor, la mort, els somnis i les revolucions.

Compartir l'article

stats