«Llegint no fugirà de la realitat, per a això s’haurà de drogar»

L’escriptora i periodista Rosa Montero ha sigut una de les participants enel festival literari Mot, dedicat enguany a «Pànic, literatura i por», que finalitza a Olot aquest cap de setmana. Montero va participar en la xerrada «Fugir de la realitat»

Llegint, fugim de la realitat? 

Llegir no ens ajuda a fugir de la realitat, al contrari, ens permet conèixer millor la realitat. Fins i tot la ciència-ficció és una eina per a parlar del gènere humà.

Doncs que haig de fer, per fugir-ne? 

Drogar-se, fonamentalment (riu).

Què la molesta, de la realitat?

Morir-me m’emprenyaria molt. Això , en sentit ampli. Després hi ha coses que m’horroritzen, com la crueltat, la manca d’empatia i el fet d’humiliar algú.

I què li fa por, ja que el festival MOT va d’això? A banda de morir-se, és clar.

La por a morir és com una llum negra a la nostra vida. Ara bé, no oblidem que la por és una eina molt important en l’evolució humana. És molt necessària i útil. Hi ha una síndrome genètica molt estranya que eximeix de la por, i la majoria dels qui la pateixen, moren molt joves.

És clar, sense por, som irresponsables.

El problema és si la por es converteix en patològica, perquè ens impedeix adequar-nos a la vida.

Covid, guerra, crisis periòdiques...

Vivim en situació de por constant. Hem de mirar que no es converteixi en pànic, ja que el pànic paralitza. Li dic jo, que he tingut atacs de pànic des dels setze anys fins als trenta, i són cosins germans dels atacs d’ansietat. El meu nivell d’ansietat normal és entre molt i massa. A la vida s’ha d’aprendre a col·locar-ho.

O a col·locar-se, com m’aconsellava.

He, he, a col·locar la foscor que tenim, tots porten una maleta amb foscor. O posar-la de manera que no sigui una càrrega massa feixuga.

No li fa cangueli que a la Universitat d’Alacant li hagin dedicat una aula? 

(Riallada) No, em sento molt agraïda, són coses que et regala la vida i la gent. Sort que a vegades et baixen els fums: com quan vaig a firmar llibres i un lector em diu «m’agrada com escrius, i a més ets original i molt honesta, i tens molta empatia, etc». I afegeix «tu i fulanito sou els meus autors preferits». I resulta que fulanito a mi em sembla una merda, i a més el trobo convencional, egoista, poc empàtic, etc». I m’ha dit que sóc com ell!

Els lectors són una raça especial?

Llegir és un fet molt actiu. En llegir estem reescrivint el llibre. El lector aporta la seva sensibilitat, les seves necessitats. Com a escriptora, sóc responsable de la meitat del llibre, l’altra meitat és del lector.

Lector, per cert, cada vegada més protegit, gràcies a la correcció política.

Em sembla molt bé que el llenguatge es vagi adaptant als temps. Però hem de lluitar contra els excessos dels imbècils.

Em sembla molt bé que el llenguatge es vagi adaptant als temps, però hem de lluitar contra els excessos dels imbècils

Ha escrit El peligro de estar cuerda.

Ens venen la normalitat com si fos sinònim del més habitual, i és mentida. La normalitat és una norma social que imposa determinats comportaments. La normalitat no existeix, és només una mitjana estadística. I és impossible que ni una sola persona al món la compleixi, tots som divergents en alguna cosa.

Parlant de la norma: es va manifestar el darrer 8-M?

Estava a Boston (riu). L’any passat no em vaig manifestar per la divisió que hi havia. Aquest any ho hauria fet, no podem quedar-nos a casa encara que les circumstàncies no siguin bones.

Què és el que no li agrada?

No m’agrada la gent que vol imposar un feminisme, com si en fossin les mares. O com si el feminisme fos una ideologia, que no ho és. És un moviment colossal, històric. Hi ha un sector feminista molt més dogmàtic que l’altre.

Què li sembla la ministra Montero?

Em sembla molt valenta en moltes coses i em sembla massa caparruda. Hauria d’haver canviat la part dolenta de la llei del «Sí és sí» 

Ni tan sols ha reconegut que s’hagi equivocat.

Quina barbaritat! Quina pena, no? T’equivoques, ho reconeixes, i no passa res.

En aquest país costa, reconèixer errors. Miri l’independentisme català.

Exactament, i així estem. Crec que el sectarisme afavoreix això. Sempre estem amb el jo, jo, jo, sense escoltar els altres.

Subscriu-te per seguir llegint