«La natura és dura perquè ens fa veure com som en realitat»

El municipi de Camallera, al Baix Empordà, esdevé el refugi en el qual la Sara i la seva família decideixen establir-se tot fugint d’un llarg confinament a Barcelona, ciutat que ha quedat assolada per les pitjors inundacions de la seva història, en plena crisi climàtica. El seu objectiu és refundar l’edat mitjana amb tecnologia del segle XXI, estant en contacte amb la natura. Aquest és el punt de partida de Solastàlgia (L’Altra Editorial), una novel·la amb la qual l’escriptora i periodista Ada Castells (Barcelona, 1968), que actualment viu entre Barcelona i l’Empordà, ofereix una radiografia d’aquesta societat postpandèmia, abordant temàtiques com el canvi climàtic, l’estil de vida o la fragilitat, l’amor i la mort.

La novel·la és fruit del confinament de fa tres anys?

Jo havia acabat Mare, l’anterior novel·la. Ja m’havia buidat del tot, el que és molt habitual quan has acabat de publicar un llibre, i ja començava a tenir de nou les antenes posades per veure què vindria després. I el que va arribar, va ser una pandèmia. La vaig viure d’una manera molt amatent. Em va agradar el fet d’haver-la viscut en una gran ciutat com Barcelona, sobretot pel contrast. Aquell silenci, el so dels ocells, el fet de viure al balcó. Tot aquell ambient preapocalíptic era, per mi, molt evocador. Així en general, la pandèmia em va donar la temàtica que buscava. 

I com a societat, què ens va ensenyar aquella situació?

La pandèmia ens ha ensenyat que som fràgils i que no podem predir el futur. Perquè sempre hi ha fets inesperats. Ara, hi ha la sensació de tornada a la normalitat, però d’alguna manera, penso que no és real. S’ha de parlar de les conseqüències, sobretot quant a la salut mental. La pandèmia va ser un toc d’alerta.

Precisament a conseqüència d'un llarg confinament, la família protagonista pren la decisió d’anar a viure a l’Empordà...

Per la gent de la ciutat, va haver-hi un redescobriment de la necessitat de natura i de silenci. Un descobriment dels ritmes més lents. Els qui ens ho vam poder organitzar, vam voler posar un peu al món rural. 

I molta gent també es va adonar que no tot és tan bucòlic...

Evidentment. Hi va haver un descobriment del fet que aquesta idealització de la natura, no deixava de ser una ingenuïtat. Que la natura interpel·la d’una manera dràstica, que amb ella no hi pots negociar, que quan cau una calamarsa et cau a sobre vulguis o no i que, si et perds al bosc, et perds. La natura és dura perquè ens fa veure com som en realitat. És com un mirall. Al mateix temps, també hi ha el descobriment d’aquesta capacitat contemplativa. No necessites tants estímuls com a la ciutat. Al camp és tot més lent. Pots caure en un tedi, en una desídia. Has de lluitar contra això. Pots passar una hora mirant un arbre, i aquest t’acabarà revelant coses. 

Situa la trama de la novel·la al municipi de Camallera. Per què l’Empordà?

Actualment, passo la setmana entre Barcelona i l'Empordà, concretament a Riuràs, a la Pera. Soc un exemple clar de la plaga postpandèmia. Just sortir del confinament, vam passar un mes en una casa a Cruïlles, i després vam decidir establir-nos a l’Empordà. Ja coneixia la zona, perquè a Camallera i hi tinc amistats. 

Diria que avui dia les ciutats són més hostils?

Crec que no. Hi ha un cert discurs negatiu sobre la vida a les ciutats, però a Barcelona per exemple, en els darrers anys hem viscut un important procés de transformació. Ara hi ha més zones enjardinades, menys cotxes i més carrils bici. Penso que la majoria de les ciutats estan fent els deures, i n’han de fer més, perquè no hi haurà cap altra solució. Hem de canviar l’estil de vida.

Curiosament, el marit de la Sara es dedica a exportar pollastres al Brasil... Una pràctica que probablement ajuda a agreujar la crisi climàtica.

Aquest detall representa una mica les contradiccions que tots tenim. Està clar que molts voldríem anar a comprar el formatge a aquella masia on un artesà cuida molt bé a les seves cabres, però sovint vas al supermercat de la cantonada i compres el formatge envasat en plàstic. Vivim en una contradicció permanent. També volia fer una crítica a aquestes coses absurdes que ens passen, com el fet de menjar pollastres del Brasil i tomàquets del Marroc, quan aquí tenim uns productes de gran qualitat i de proximitat.

Solastàlgia i ecoansietat són sinònims?

Solastàlgia es refereix més a la tristesa que no a l’ansietat. El primer títol de la novel·la, mentre l’escrivia, era «Fragilitat». Però llegint un llibre de Byung-Chul Han, vaig descobrir aquest concepte inventat pel filòsof i activista australià Glenn Albrecht. De seguida vaig veure clar que era una paraula que descrivia a la perfecció la meva novel·la, a banda que la seva sonoritat en català és molt bonica. Penso que és un terme que s’hauria d’emprar més sovint.

Hauríem d’estar més preocupats pel canvi climàtic? 

Està clar que el canvi climàtic és causat per l’ésser humà. I hi hem de posar remei. L’única via és un canvi d’estil de vida, però en positiu. Hem de gaudir del plaer de posar la vida en pausa, de fer activitats com la lectura o entendre que potser no és tan meravellós passar un cap de setmana a Berlín, encara que el vol sigui molt barat.

La Sara està empatxada de lectures apocalíptiques. Llegir ficció pot distorsionar la nostra realitat?

Llegeix molts llibres de filosofia i assajos ecologistes, de tall apocalíptics. Per això dic que vindria a ser com un Quixot del segle XXI perquè llegeix tant que acaba distorsionant la seva realitat. Alimentar-nos només de missatges negatius fa molt de mal. Tampoc es tracta de fer com aquesta gent que es nega a llegir notícies, i això és dolent, perquè al final és important informar-se, però sempre contrastant i sabent de quina font ens podem fiar.

Un dels temes tractats és també la necessitat d’acceptar la nostra pròpia fragilitat.

Confio molt en la feminització de la societat. Tothom té una part femenina dins seu. Assumir la fragilitat, ser menys competitius, cuidar-nos més o no creure que com més i més, millor, són valors que tradicionalment s'han associat a les dones i que ara s'han de posar sobre la taula, perquè ens poden ajudar molt a viure millor. Saber que ens morirem, un dia o altre, és també una cosa que s’ha d’acceptar. És natural. Per tant, penso que, ja que tenim una vida, millor estiguem-hi bé. Gaudim-la.

Subscriu-te per seguir llegint