«Crec que no hi ha res més tètric que una urbanització a l’hivern»

A «Cabanes dins el bosc», el saltenc Josep Viñas novel·la el segrest d’una nena -o millor dit, el record del segrest, trenta-cinc anys després- en una urbanització de l’Escala, a cala Montgó... on en Viñas passa els estius des de fa dècades. I jo també

A les urbanitzacions ja no hi ha boscos. Aquelles pinedes...

 Els boscos on es feien cabanes ja no hi són. Tan bé que ens ho passàvem. N’he hagut de crear algun de fals, al llibre. 

Hi ha res més tètric que una urbanització turística a l’hivern?

Em penso que no. De fet, volia descriure un lloc que a la primavera i a l’estiu és un paradís, i convertir-lo en un lloc terrorífic a la tardor i a l’hivern. Res com una d’aquestes urbanitzacions fosques, gairebé sense veïns.

Els boscos on es feien cabanes ja no hi són, tan bé que ens ho passàvem

Fa cinquanta anys que trepitjo els carrers que surten al seu llibre.

A la novel·la passa una cosa molt curiosa: el protagonista recorda que de petit va anar una vegada a una casa. I jo també recordo que, de petit, una vegada, vaig anar a una casa: a casa de vostè.

Doncs devia entrar-hi de nit, quan tots dormíem, perquè no el recordo. 

No, no, recordo que era una festa d’aniversari d’algú més gran que jo. Jo hi vaig entrar com amic del germà d’un dels «grans». Però ho tinc bastant borrós, la resta que surt al llibre ho he inventat.

Millor, ja em posava la pell de gallina.

Va ser l’única vegada, en quaranta anys no m’han tornat a convidar mai més.

El veí extravagant del llibre, quasi diria que perillós, es diu Albert Rufí. Jo em dic Albert i el meu segon cognom és Bufí. Deu ser una casualitat, espero.

No és cap casualitat, ho admeto. El personatge malèvol havia d’estar inspirat en una persona coneguda. Vaig pensar en vostè com a algú que ha estat molt vilipendiat. Injustament, al meu entendre.

Jo diria que gens injustament, però no l’hi tindré en compte.

He de confessar que en alguna presentació del llibre m’han assegurat que no és vostè tan dolent.

Em va estar espiant, per crear aquest personatge? 

He, he, no em va caldre. A partir del que l’he vist fer durant més de quaranta anys als estius -sobretot a les nits-, m’he pogut fer una idea de la persona, i he pogut crear el personatge.

Deixem els personatges: pels carrers de Montgó ha vist coses estranyes?

No res, vaig inventar el segrest d’una nena simplement perquè volia partir d’un fet traumàtic.

Quin és el record més profund que guarda d’aquells estius tan llargs?

La sensació de llibertat. L’àpat important era el dinar i havíem de ser a casa. Però entre l’esmorzar i el dinar, i des del dinar fins a les 10 del vespre, vivíem en la llibertat absoluta. Un dia vam acabar tots els de la colla en bicicleta, a prop de l’Estartit. I ull: ningú sabia on érem.

"L’àpat important era el dinar i havíem de ser a casa, però entre l’esmorzar i el dinar, i des del dinar fins a les 10 del vespre, vivíem en la llibertat absoluta"

Avui els pares mobilitzarien els Mossos, els Bombers i els Cascs Blaus. 

Avui els pares estarien morts de por. Els pares d’aquella generació no es preocupaven tant. Per això nosaltres teníem la sensació de llibertat que li deia.

S’aïlla a la casa de Montgó quan té una feina a fer, com el seu protagonista?

No, per a això no l’he fet servir mai.

I per portar-hi alguna... amiga?

Això sí, home! Encara recordo l’ensurt que vaig tenir una vegada, a l’hivern, quan hi era amb una antiga nóvia, i va frenar un cotxe davant de casa. En un carrer que quasi no hi passa ningú. Pobra noia, no havia vist mai ningú vestir-se tan de pressa. El cotxe va continuar tot seguit, potser era algú que volia robar.

I vostè, va poder continuar?

Diguem que es va tallar una mica el rotllo.

Abans era més fàcil tenir segona residència?

Construïda i claus en mà, avui és impossible, per a uns treballadors. Però la nostra la construïen, fent de manobres, el meu pare i el meu oncle els caps de setmana, ja que entre setmana treballaven. Van trigar quasi tres anys.

Bé, hi ha qui encara s’ho pot permetre: a vostè l’han nomenat Síndic de Comptes, no li falten diners ni, si cal, temps lliure per fer de manobre.

(Riallada) M’ha canviat la vida, no negaré que tinc un bon sou, però continuo tenint les mateixes limitacions per a poder escriure, que és el que m’agrada

Subscriu-te per seguir llegint