«El friquisme no ha mort, existeix i ha guanyat la batalla»

Pep Prieto, col·laborador d’aquest diari entre altres mitjans, publica «Petita gran pantalla», on repassa com mostren les sèries els grans temes de la societat actual

Edita el llibre Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Això és perquè les sèries són com una religió? 

Home, tenen punts de contacte. Les sèries s’han convertit en un ritual, exigeixen una fidelitat. I també exigeixen fe. 

Caram, fins i tot fe?

Perquè el viatge és una mica incert. Hi ha sèries que comencen amb capítols esplèndids i després perden la gràcia i el ritme. Tanmateix, crec que exigeix menys sacrificis una sèrie que una religió.

Les sèries tenen punts de contacte amb la religió: s’han convertit en un ritual, exigeixen una fidelitat, i també exigeixen fe

Com seria la seva vida sense sèries?

Més tranquil·la. En venir de la crítica de cinema, estic acostumat a una mena de narrativa més immediata. La sèrie és un viatge més llarg, una narrativa més complexa, demana més del consumidor. A més, m’he d’organitzar la setmana en funció de les sèries que s’estrenen.

Quantes dedica setmanalment a mirar sèries?

Intento dedicar-hi un parell o tres d’hores al dia, els caps de setmana una mica més. En total, unes vint hores a la setmana. El problema és que dedicar-se a això professionalment, fa que hagis de mirar coses que potser no t’interessen, i les que t’interessen són les grans damnificades. N’hi ha que emeten només un capítol per setmana, això vol dir que durant os mesos, tens una cita setmanal amb aquella sèrie. Organitzar-se és complex. 

Els que fan crònica esportiva no gaudeixen del partit, perquè estan pendents dels detalls. L’hi passa?

Em sento afortunat de dedicar-me a això, però és cert que convertir l’oci en feina, va en detriment del gaudi. No puc mirar res sense analitzar-ho, no recordo mirar una sèrie per mirar-la. Al meu cap hi ha un estrany mecanisme que ho està analitzant per escriure-ho després.

No puc mirar res sense analitzar-ho, no recordo mirar una sèrie per mirar-la

No són cosa de friquis, les sèries?

No, perquè avui són una de les principals formes de consum cultural. Fa uns anys, el friqui jugava a videojocs i llegia còmics, i ara això i les sèries són les formes de consum cultural més analitzades. El friquisme no ha mort, existeix, i a més ha guanyat la batalla.

La gent encara es saluda amb «quina sèrie estàs mirant»?

Les sèries han substituït el futbol en les converses de bar. A mi, la pregunta que més em fan és quina sèrie curta poden veure el cap de setmana. 

Ja en deu estar fart. 

No cregui, és agraït. A vegades et sents com un supermercat de 24 hores, però això vol dir que confien en el meu criteri. Ho sento un honor i una responsabilitat.

Jo sóc un romàntic. M’agradaven les sèries d’un capítol a la setmana i set dies per discutir-lo, tot esperant el següent.

És el consum que més m’agrada, potser perquè m’evoca nostàlgia. Però per la meva feina, va molt bé poder-les mirar en marató, així m’administro com vull.

El consum ha canviat.

Això és innegable. «L’hora de veure la sèrie» ha desaparegut com a concepte. A més, abans la gent mirava una sèrie per oci. Ara les sèries són un producte cultural, es considera un fet transcendental.

Quina producció va marcar aquest abans i després?

Per mi, va ser Perdidos. Amb l’ànsia de saber què passarà a cada capítol, canvia la percepció de la ficció televisiva. I canvia també els hàbits: la gent anava a buscar el nou capítol a Internet.

En temps de tantes presses, deu ser un avantatge. 

La migdiada del nen no donava temps de veure una pel·lícula, però sí de veure un capítol. S’ha convertit en el producte cultural preferent en la vida domèstica.

El procés serviria per a una ficció política, però sembla que ens faci mandra mirar al voltant, ens hi hauríem d’atrevir més.

Quina és la primera que recorda?

Dallas, però perquè la mirava tota la família, jo era molt petit i m’hi sumava. Ara bé, la primera que m’impacta com a espectador va ser V. En veure-la d’adult, m’he adonat que els meus gustos infantils eren discutibles. Ha envellit malament. O jo he envellit malament.

Quan hi haurà una sèrie del procés?

A Catalunya sabem fer sèries dramàtiques de gran nivell i serials de sobretaula, però tenim un deute amb gèneres com el terror, el thriller o la intriga política. El procés serviria per a una ficció política, però sembla que ens faci mandra mirar al voltant, ens hi hauríem d’atrevir més.

Subscriu-te per seguir llegint