Entrevista |

«Els anglesos almenys han sabut marxar de la Unió Europea»

"Hem pensat que les nostres àvies eren dones dolcetes que feien mitja, però moltes van tenir un passat sorprenent"

Maria Lluïsa Amorós ens trasllada al Londres dels setanta amb la seva novel·la

Maria Lluïsa Amorós ens trasllada al Londres dels setanta amb la seva novel·la / Alfredo González

Albert Soler

Albert Soler

Catedràtica de Llengua i Literatura Catalana i comissària de l’Any Xavier Amorós (el seu pare) que té lloc aquest 2023, és també escriptora. El 24 de maig presentarà la Llibreria 22, a Girona, «Confidències vora el Tàmesi»

Els joves han de marxar de casa?

És convenient, i ho era sobretot als anys setanta, quan transcorre la novel·la. Llavors els joves tenien moltes ganes de marxar de casa, no hi havia cap llibertat i els pares eren diferents dels d’avui. I més, si eres una dona. És el que li passa a la Maeve, la meva protagonista. Una noia que sembla que té la vida organitzada, però que es troba engabiada. I això que els seus pares són avançats, pel que era el seu temps. No tots els pares d’aquells anys volien que les seves filles volessin així.

És convenient qu els joves marxin de casa, i ho era sobretot als anys setanta

Vostè es va sentir engabiada, en aquella època?

No, els meus pares tenien una mentalitat diferent, no eren com la majoria. En deixaven llibertat per fer moltes coses, no tot. Però l’època era com era i la societat era com era, hi havia uns hàbits. Jo vaig volar sola perquè de seguida que vaig poder, em vaig casar i ens en vam anar a viure a Andorra. L’única condició que em va posar el meu pare, va ser que no deixés els estudis. 

Posats a marxar, Andorra a banda, Anglaterra era el millor lloc?

Als anys setanta Anglaterra era un lloc molt interessant. S’estava transformant la societat, i a Londres es reflectia. La música, la moda, la publicitat, la comunicació, estaven al capdavant. A més, a la meva protagonista li agrada la política, i en aquells moments -malgrat ser laboristes ella i la família- veu una dona que converteix en el seu model, per les seves ganes i el seu ímpetu: Margaret Thatcher

L’antítesi del laborisme...

Admira d’ella que es fa un lloc entre homes conservadors que la miraven per damunt de l’espatlla. Va saber anar escalant.

Intueixo que políticament, Thatcher es trobava també lluny de vostè. 

Molt lluny. La protagonista del llibre sent per ella una mena d’amor-odi, però a mesura que la coneix, se’n va desencantant, veu que l’ídol té els peus de fang.

Com tants ídols.

M’he documentat moltíssim per saber com era en realitat Margaret Thatcher. Aquí la coneixem com a primera ministra, però hi ha molta informació de quan era jove, de com va arribar a ser una dona de ferro. 

A la novel·la la música té importància capital. Per vostè també en té?

Evidentment, ens ha marcat molt. Tot i que els Beatles són anteriors a la meva joventut, també em van marcar. De fet, van marcar les modes, des del vestuari fins als cabells llargs dels nois. El trencament que va viure la meva generació venia de maig del 68 francès, tot i que potser no va tenir aquí el ressò que mereixia. Va passar una mica desapercebut, però va marcar. Va ser el detonant del canvi de la societat, els joves protestaven i deien que tenien força per a canviar el món.

Avui protesten a les xarxes socials, des del sofà.

Hem pensat que les nostres àvies eren dones dolcetes que feien mitja, però moltes van tenir un passat sorprenent. A partir d’elles, les dones ja han volgut ser directores, químiques o catedràtiques.

Precisament acaba de morir Mary Quant, creadora de la minifaldilla, també anglesa.

Va ser més que una moda, va ser un trencament. Com els pantalons de pota d’elefant o les camises cenyides. La manera de vestir va servir per diferenciar-se dels pares. O el feminisme.

La manera de vestir va servir per diferenciar-se dels pares

Thatcher era feminista?

Thatcher era una dona entre homes, però no era feminista. Ara bé, era molt presumida. Una dona molt especial.

Diria que fins i tot li cau simpàtica.

He, he, em cau simpàtica pel fet que una dona arribés al poder. Això és sorprenent i importantíssim.

Thatcher em cau simpàtica pel fet que una dona arribés al poder, això és sorprenent i importantíssim

Què podem aprendre, encara avui, del Regne Unit? 

Bé, almenys són una gent que ha sabut marxar de la Unió Europea. Fan el seu camí. Tenen la seva... independència.

Troba semblances entre el Brexit i el procés?

Qui més s’assembla al procés català és Escòcia. Aquests segurament aconseguiran la independència. Almenys és el que penso jo, no sé.

Subscriu-te per seguir llegint