Entrevista | Irene Solà Escriptora

«Les tenebres no tenen per què fer por, són espais de llibertat, màgia i plaer»

L’autora del fenomen «Canto jo i la muntanya balla» publica «Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres». La novel·la, ubicada en un lloc remot de les Guilleries, torna a evocar atmosferes i imaginaris característics de l’obra de l’escriptora de Malla.

Irene Solà, autora de 'Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres'

Irene Solà, autora de 'Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres' / ACN

Anna Abella

Un pacte amb el dimoni marca una saga de dones. Estan mortes però continuen habitant la mateixa casa aïllada, Mas Clavell, en una muntanya de les Guilleries, rient, cuinant, veient com les encara vives miren avui el mòbil o són al llit de mort i, sobretot, recordant quan vivien envoltades de llops, bandolers o maquis. És Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), la nova novel·la d’Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que arriba avui a les llibreries. L’autora d’Els dics (premi Documenta 2017) va veure el 2019 com les veus polifòniques de Canto jo i la muntanya balla (premi Llibres Anagrama i European Union Prize for Literature) es convertien en un fenomen que sumava més de 100.000 exemplars venuts en català i gairebé 50.000 en castellà, es traduïa a 26 idiomes i engendrava una versió teatral i simfònica. 

Creu en fantasmes?

Mentre escrivia vaig saber que aquestes dones havien de ser fantasmes i que la veu narrativa havia de situar-la en el costat dels morts. I que la novel·la passaria entre les quatre parets d’aquesta casa i durant un sol dia, i que a la casa conviurien els vius i els morts. Els fantasmes tenen una presència molt forta perquè és una novel·la que reflexiona sobre la memòria i l’oblit. I el fantasma és la gran figura del record. 

Però, creu en fantasmes?

A nivell literari, sí. Em funcionen. A nivell personal, m’agrada que m’expliquin històries de fantasmes. Jo crec en les històries. En el que podem explicar amb aquestes. I en el que podem arribar a creure a través d’aquestes. Aquest llibre va sobre que podem creure’ns l’increïble, d’imaginar l’inimaginable, va de tot el que cap en les històries, explora l’imaginari, l’irreal, la ficció, la màgia. I d’allà, una de les premisses, el pacte amb el dimoni.   

La Joana ven la seva ànima al diable a canvi d’un home amb qui casar-se. Pactaria amb el diable?

No. És una cosa molt tramposa, no saps com pot acabar. A la Joana li convenia. A mi, el pacte amb el dimoni m’interessa perquè forma part del nostre imaginari i per com des del folklore i les llegendes construïm la figura del diable. El pacte és aquesta premissa màgica que connecta el meu propi pacte amb el lector, d’algú que explica una història que un altre rep, un pacte segons el qual un apagarà els sensors d’incredulitat durant una estona i es creurà el que l’altre expliqui.

Hi ha escenes que recorden l’Infern del Bosch.

 He llegit diferents persones, sovint místics, que descriuen el seu propi descens a l’Infern. Però acumulo imatges de tot tipus després de conèixer experts, després de trepitjar el territori, d’infinites hores de vídeos de Youtube... Per a mi el procés d’investigació va lligat al d’escriptura, que és un procés d’aprenentatge i exploració llarg i profund.  

Les dones s’aïllen a la casa, però alhora són lliures. Contradictori?

Al llibre hi ha dualitats constants. Per exemple, mai saps si una cosa és una sort o una desgràcia. És una sort veure com morirà la gent, com li passa a la Bernadeta? És una sort no fer olor, com li passa a l’Àngela? El llibre reflexiona sobre la subjectivitat de les històries, de les narratives familiars i de la història en majúscules, sobre qui ha decidit qui en forma part o qui és o no rellevant. Està protagonitzada per aquelles dones que no protagonitzen ni la majoria d’històries en minúscula ni la majoria d’esdeveniments històrics en majúscula. Són dones fora del cànon, velles, lletges, abjectes, mortes, que ens expliquen la història des de la seva perspectiva. La majoria d’homes decideixen anar-se’n de la casa i no hi tornen. Elles, en comptes d’anar-se’n a viure aventures, a la guerra, a veure món, s’hi queden i acaben sent les senyores de la casa, on creen un espai de llibertat, d’irreverència, humor i rialles. Plantejo altres dualitats: entre la llum i la foscor, el dia i la nit, la vida i la mort.

La mort és omnipresent. 

Hi ha mort, però també hi ha vida. Van juntes. I és un llibre molt corpori. Hi ha descripcions de preparació de menjars, de trampes per a llops. I molts parts. I parla del plaer dels cossos, però també de violència i tortura dels cossos. I està ple d’olors i pudors, gustos, textures... A mi em pesa més això que la mort.

La novel·la comença amb la Bernadeta, ja àvia, al llit en què morirà. Tem la mort?

No tinc una resposta clara. Ara, mentre parlem, puc dir que no. Vaig parlar amb una doctora experta en pal·liatius, de la qual vaig aprendre diferents maneres d’enfocar processos de final de vida. M’interessa com cadascú viu la vida i la mort de forma diferent.  

El títol, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. Per què ens atrauen tant les tenebres? 

Depèn del que entenguem per tenebres i de quines idees preconcebudes en tinguem. Jugo amb això. Entre les capes de sentit del títol hi ha la de posar en entredit que les tenebres siguin una cosa dolenta, negativa i que fa por. Aquí les tenebres acaben sent espais de llibertat, de possibilitats, de màgia, de plaer. Hi ha qui diu que el títol fa por i qui diu que li venen ganes d’anar cap a les tenebres. He mirat a la foscor, en sentit literal, per descriure amb el llenguatge la seva corporeïtat, i en sentit metafòric, triant escriure el que vull amb total llibertat. 

Els homes també arrosseguen la maledicció, com el bandoler Clavell, torturat i executat, que és una picada d’ullet a un de real, Serrallonga. Però no és l’únic.  

Les Guilleries és terra d’amagar-se. Les dones s’amaguen i queden al marge de la història. Però altres personatges trien amagar-se també: el mateix dimoni, desertors, maquis, els carlins i els que s’amaguen dels carlins, els últims llops, una fetillera... i els bandolers: Clavell ha infligit molta violència i també tendresa. El lector ha vist les seves llums i ombres, per això el seu final, molt violent, impressiona. I Serrallonga mostra com es construeix una llegenda, com es transforma un fet des del moment en què és narrat. 

Està perdent la societat la memòria?

No sé si jo puc parlar per tota la societat. El llibre se sorprèn del poc que sabem de la nostra pròpia història familiar. Més enllà dels avis tot es difumina molt ràpid, el caràcter de les persones... Vivim en llocs i passem per carrers dels quals desconeixem la majoria de coses que hi han passat. M’interessa reflexionar sobre què recordem i què decidim oblidar individualment i col·lectivament. I sobre com transformem el record i el convertim de vegades en el que ens convé.  

A la novel·la hi ha maquis, desertors de la Guerra Civil, al·lusions als camps nazis i de l’exili a França... No oblida la memòria històrica.

M’interessen les històries i reflexionar sobre la història i qui l’ha escrit. La Bernadeta intenta explicar a les dones que han perdut la guerra el que ella sap que ha sigut dels seus éssers estimats. No entenc els que diuen que és necessari oblidar. Queda molt per entendre i per explicar.  

Diria que la novel·la té traços de realisme màgic?

M’interessa moltíssim el que es fa des de Llatinoamèrica i els autors que portaven aquesta etiqueta, que tenia a veure amb un moment, un lloc i un context que no és el meu. Però no utilitzaria aquesta etiqueta per al que jo faig.

La defineix la seva manera d’utilitzar i jugar amb el llenguatge. 

M’imagino la veu narrativa com una presència fantasmagòrica més que es passeja per aquesta casa i s’acosta als personatges. Durant la investigació, amb les receptes, els processos judicials per bandolerisme... aquest llenguatge va apareixent de manera molt orgànica des de la perspectiva de les dones mortes, que van néixer molts anys abans i per a qui un mòbil és un mirallet màgic.

Subscriu-te per seguir llegint