Lliçó magistral de Scorsese a Canes amb “Killers of the flower moon”

Era la pel·lícula més esperada del festival i no ha decebut gens ni mica. “Killers of the flower moon” és el retorn del veterà Martin Scorsese a Canes després de molts anys d’absència. Guanyador de la Palma d’Or el 1976 per “Taxi Driver”, conscient de la seva etiqueta de clàssic en vida i que ja no ha de demostrar res a la seva edat, Scorsese ha portat el seu darrer film a la Croisette fora de competició. La projecció del film ha generat una expectació molt gran perquè només se n’ha fet un passi de premsa limitat. Acompanyat de dos dels seus actors fetitx, Robert De Niro i Leonardo Di Caprio, Scorsese ha fet una de les seves obres més ambicioses i perfectes, un autèntic fresc monumental sobre la construcció de les columnes vertebrals de la història “oficial” dels Estats Units contemporanis. El film explica el cas poc conegut dels Osages, una tribu índia reclosa en una reserva i que sobtadament es van convertir en rics quan van descobrir petroli a les seves terres. Ambientada a la dècada dels 20, “Killers of the flower moon” explica l’implacable procés de la majoria blanca per eliminar aquests privilegis i per minoritzar tot allò que s’aparta d’una visió purista de la història dels Estats Units. És un film que sembla gairebé un miracle en el context del Hollywood actual, centrat només en les sagues i les pel·lícules de rendiment comercial immediat. De fet, sense la producció del gegant tecnològic Apple, que l’ha finançat, possiblement Scorsese no l’hauria pogut rodar. Finalment serà Paramount qui s’encarregarà de la distribució mundial d’una obra que s’estrenarà a mitjans d’octubre

Quan hem arribat a l’equador del festival es confirma l’alt nivell de la competició, en una gran edició, tant per la qualitat mitjana de les pel·lícules com per la presència d’alguns títols extraordinaris. La jornada d’aquest diumenge no ha estat una excepció. A “Firebrand”, el drama històric dirigit pel brasiler Karim Aïnouz, s’ha pogut veure un magnífic duel interpretatiu entre Jude Law i Alicia Vikander. Ambientada a meitat del s.XVI, en els darrers anys del regnat d’Enric VIII, explica les conspiracions i lluites de poder a la cort anglesa entre reformistes i integristes. “Firebrand” segueix el model de clàssics com “Becket”, de Peter Glenville, en l’enfrontament entre poder polític i religió, entre renovació i manteniment del status quo. És un film apassionant, molt dens, que fuig de qualsevol temptació preciosista i que situa els seus dos protagonistes directament com a favorits als premis d’interpretació: un Jude Law desconegut com l’irascible, llunàtic i físicament devorat Enric VIII poc abans de morir, i una Alicia Vikander en ple control del seu paper, el de l’escriptora Catherine Parr, sisena i última dona del monarca anglès.

Els rumors deien que la millor pel·lícula francesa de la competició d’enguany podia ser “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet. I la projecció d’aquesta diumenge n’ha confirmat les expectatives. Seguint el model d’algunes de les grans pel·lícules judicials clàssiques -de fet pren explícitament el nom de “Anatomia d’un assassinat” d’Otto Preminger- Triet construeix, en col·laboració amb Arthur Harari, un guió mil·limètric i absorbent. La pel·lícula investiga la mort en estranyes circumstàncies del marit d’una escriptora d’èxit -que interpreta amb la seva habitual precisió l’alemanya Sandra Huller- després de caure des del tercer pis de la casa on viuen prop de Grenoble. El que semblava un accident acabarà en acusació d’assassinat a l’escriptora i el film va desvetllant implacablement durant dues hores i mitja, tant el judici, com les vides dels personatges que permeten que l’espectador es formuli la seva pròpia interpretació del cas més enllà del veredicte final. Sandra Huller, que també és la protagonista de “The zone of interest” de Jonathan Glazer, és una altra candidata ferma a millor actriu.

Subscriu-te per seguir llegint