Poesia i estranyesa

Com un oasi de poesia abans de les turbulències de la nit electoral, el Mazùt de Baró d’Evel va venir a dur la pau diumenge al Teatre Municipal de Girona. La companyia francocatalana ha recuperat, deu anys després de l’estrena, l’espectacle on va trobar una veu pròpia, una veu que neix del circ, però que, tot i les acrobàcies, va més enllà del llenguatge circense. Hi ha un excel·lent treball coreogràfic, però tampoc podríem dir-li dansa, i tot i que no hi ha una trama a l’ús, hi habiten un parell de personatges lluitant contra el tedi existencial i la buidor del treball d’oficina per recuperar l’animalitat.

No hi ha etiquetes per definir el que fa Baró d’Evel, i quina joia que sigui així. Blai Mateu i Camille Decourtye tornen a Mazùt, allà on va començar tot, però passen al testimoni a Julien Cassier i Claire Lamothe, capaços com ells d’omplir l’escenari d’una torbadora poètica surrealista, d’una estranyesa acollidora que genera imatges (i sons) impagables.

La deliciosa orquestra de goteres, l’estesa de paperassa que es transforma en una muntanya coronada amb un cap de cavall o els malabarismes físics i vocals de Lamothe són d’aquelles coses que queden.

Quina meravella el trontollar del pas maldestre del capgros equí, l’intèrpret que no pot posar el cul a la cadira o els plànols convertits en teló onejant.

En la calma tensa prèvia a l’escrutini, d’aquest aixopluc de calma només se’n pot sortir oferint vassallatge absolut al baró.