Adriana Calcanhotto, amb una bossa i una llanterna

La cantant brasilera presenta el seu darrer disc, «Errante», a l'Auditori de Girona

Adriana Calcanhotto i la seva banda, en un moment del concert.

Adriana Calcanhotto i la seva banda, en un moment del concert. / Gemma Martz/Auditori de Girona

Alba Carmona

Alba Carmona

Una inexplicable bossa, una llanterna i l'etiqueta de ser un dels grans noms de la música brasilera de les darreres dècades són les eines amb què Adriana Calcanhotto es va presentar divendres a l'Auditori de Girona. Ho va fer sense gaire convició, en un concert que, per sort, va anar de menys a més durant els noranta minuts clavats d'actuació.

Arrencant amb una Prova dos nove deslluïda pels problemes tècnics, la cantautora de Porto Alegre va desplegar bona part del seu últim treball, Errante, un projecte nascut d'una marató de convivència i treball amb els seus músics per sanar les ferides pandèmiques. Les recents Lovely, Quem te disse? o Horário de verao van sonar a la sala de cambra, alternades amb temes més antics com Mais feliz, Beijo sem o Naquela estaçao, una cançó rescatada del seu debut, Enguiço, de principis dels noranta.

Tots, interpretats sense despenjar-se la bossa de l'espatlla, una incomprensible bandolera, això sí, a conjunt amb el vestit de lluentons blancs i que li servia per traginar una llanterneta amb la qual jugava a il·luminar els integrants de la banda en els seus moments de lluïment.

Adriana Calcanhotto,  actuant a la sala de cambra de l'Auditori.

Adriana Calcanhotto, actuant a la sala de cambra de l'Auditori. / Gemma Martz/Auditori de Girona

Va posar el focus sobre el contrabaix a Pra lhe dizer i va tornar-hi després amb l'espectacular trombó de Levou para o samba a minha fantasia, un punt d'inflexió que va fer que el recital remuntés i la cantant deixés enrere el poc esma amb què havia interpretat les tonades més íntimes.

Calcanhoto va reviscolar del tot amb la cèlebre Esquadros, abans de contagiar-se del ritme imposat per la bateria a Nômade. Corre o munda, Era isso o amor? i Larga tudo, la terna final del concert, es van endur l'ovació del públic, correspostos per l'intèrpret amb una reverència.

La inclinació i un concís «Obrigada, boa noite» després dels bisos Maresia i Fico assim sem você van ser els dos gestos que Calcanhotto va dedicar als espectadors, alguns dels quals li van reclamar, sense fortuna, un dels seus grans èxits, Vambora.

Subscriu-te per seguir llegint