El músic Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981) fa el salt al món literari amb el recull de contes Morir sabent poques coses, un llibre publicat amb Edicions del Periscopi i gestat amb la complicitat de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà. Hi aplega onze relats vertebrats al voltant de la mort i el dol, en què ha intentat «trobar una veu» més que no pas «explicar grans històries».
Satisfet pel resultat del que defineix com «un salt mortal endarrere amb doble tirabuixó», però, remarca que aquesta incursió literària ha estat «una excursió» i que la seva prioritat «són i seran» Els Amics de les Arts.
Fa anys que condensa històries en cançons de tres minuts, ha sigut natural el pas cap a la literatura?
Sí, perquè la pulsió és la mateixa: explicar històries i entretenir. Tenia idees al cap a les quals no sabia donar forma de cançó, requerien un altre terreny de joc. He agafat aquestes idees i les he desenvolupat amb la llibertat que et dona no estar encotillat amb una tornada o un temps determinat. El conte et permet fer un llibre d’una pàgina o de trenta i que convisquin de forma harmoniosa en un mateix recull.
Quin és l’origen del llibre?
Jo havia escrit sempre i el 2010 vaig començar a escriure professionalment cançons pels Amics de les Arts. Havia fet escriptura creativa quan estudiava Filologia Anglesa, però ho tenia molt rovellat i vaig decidir apuntar-me a l’Aula d’Escriptura de Girona.
I allà es va creuar amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà.
Sabia que ell hi era, i jo l’admirava molt com a escriptor. Vaig pensar que valia la pena anar a l’Aula, primer per aprendre, però sobretot per arribar a tenir-lo com a professor, tot i que hi havia el risc que no em toqués...
I llavors?
Jo coneixia en Màrius Serra i sabia que eren amics... reconec que vaig moure fils (riu) i sempre estaré agraït a en Màrius.
Quin paper té Vicenç Pagès en la gènesi del llibre? Consta als agraïments.
El 2017 el vaig tenir com a professor i la relació es va allargar fins al 2021. Va ser molt generós i no va limitar l’ajuda a l’aula, em va animar a seguir-li enviant el que anava escrivint per comentar-ho. El 2021 vam fer una darrera trobada amb l’excusa del llibre i em va aconsellar que busqués una editorial, i va ser el dia que vaig fer el primer contacte amb Periscopi. El més fort és que res del que vaig fer a l’Aula ha acabat entrant al llibre.
Els onze relats del llibre respiren un aire comú, hi ha una cohesió i alguna connexió entre algunes històries.
Quan començo a escriure és el mateix Vicenç que em diu: «t’has fixat que aquest accident del que parles aquí, pot ser l’accident de l’altre conte?» o que un personatge que parla d’una determinada manera en un conte pot ser el narrador d’un altre. I de cop, el cap m’explota. Vam establir una norma de joc molt clara, però: el recull havia de ser un llibre de contes independents, que poguessis llegir desordenat o seguint l’itinerari que jo proposo.
La mort i el dol travessa bona part dels relats.
La mort és un tema molts sucós, és el gran tema. Parlar de la mort és parlar de la vida i de com els personatges es desballesten, perquè a vegades és una mort en vida. Tots som moltes persones durant la vida i hi ha molts personatges que maten el seu jo, com en Llorenç d’Homenatge, el primer relat, que queda en fora de joc quan es jubila.
Ha escrit històries molt petites, sense èpica.
A vegades ens passem, hi ha paraules com «èpic», «mític» o «brutal» que estan en boca de tothom i la vida generalment no és així. A la vida no ens passen grans coses. Si tu et pares a pensar en l’argument del relat d’en Llorenç, per exemple, no hi ha cap gir argumental, cap viatge de l’heroi... Havia d’anar amb compte perquè el lector ho veiés tot com una obra global, en què sobretot he jugat amb la forma.
Cada relat té la forma que necessita?
Sí, n’hi ha un fet amb correus electrònics, un amb un diàleg sense un dels parlants... s’havia de trobar la veu del relat, i això era el que m’interessava, més que explicar grans coses. Volia una veu que et guiés i que l’efecte fos com el d’una cançó pop: quan l’escoltes ha de sonar fàcil, que la cançó és inevitable que sigui així, però hi ha molta feina al darrere. De les dues primeres pàgines del primer conte, que és la presentació del llibre, en tinc unes quaranta versions diferents.
Quins referents tenia a l’hora d’escriure? El llibre comença amb una cita de Pere Calders.
Hi ha Calders, Pàmies, Monzó, David Foster Wallace...
Ha tingut en compte com va ser el pas a l’escriptura d’altres companys músics, com Gerard Quintana o Lluís Llach?
Quedaria bé dir que els he llegit tots dos, però no. En aquest país ens passa que quan algú intenta fer dues coses, com fer música i escriure, pensem que només en pot fer una bé.
Com si en l’altra fos un impostor.
Passa i jo sabia que passaria, si em passa a mi amb els altres, com no ha de passar amb mi! Parlant-ho amb en Vicenç Pagès em va dir «seràs sempre el dels Amics de les Arts, no hi pots fer res, tira endavant». Aquell dia em vaig quedar més tranquil, perquè vaig assumir que de la mateixa manera que molta gent em llegirà per qui sóc, molta gent no em llegirà pel mateix. Però tenir al darrere una editorial com Periscopi al darrere, que té molt bon ull, suma credibilitat al llibre.
En quin sentit?
Fan una feina molt bona i se la creuen. El llibre neix amb una trobada a Girona amb l’Aniol [Rafel], l’editor de Periscopi. El primer que em va dir és: «accepto el manuscrit, però ser qui ets no et donarà avantatge, per vendre cent llibres més no posaré en risc la feina feta per l’editorial durant deu anys». Em va semblar perfecte, no volia algú que apostés per mi perquè sí.
Com està sent la recepció del llibre?
Bona, i amb això em dono per satisfet. Sabia que això era com un salt mortal endarrere amb doble tirabuixó, perquè hi havia la voluntat de fer un llibre de contes però que a sobre parlessin entre ells. Era difícil, però tinc la sensació que ha sortit bé. I seré molt feliç si això aporta coses als Amics de les Arts i algú pensa: «aquests tius són capaços de fer moltes coses», perquè tenim molts projectes relacionats amb la ficció.
Més teatre musical?
Musicals, però ens agradaria fer alguna cosa de televisió... estem picant moltes portes perquè siguin realitat.
I més projectes literaris?
Seguiré escrivint però per ara no hi ha cap mena de projecte a curt termini que no siguin els Amics, que sempre són i seran la prioritat. És la meva feina i el meu projecte de vida, això ha sigut una excursió que he fet molt ben acompanyat.
