«De jove no m’atrevia a rebutjar gaires petons, eren un peatge»

Pilar Eyre acaba de publicar nova novel·la, De amor y de guerra, una història d’amor, acció i exili que transcorre a la Barcelona de finals de la Guerra Civil i a la França de la Segona Guerra Mundial

En l‘amor i en la guerra tot s’hi val?

Jo crec que sí, no? Si en l’amor no val tot, no val la pena viure’l.

Ni val la pena començar una guerra.

Exacte (riallada).

Si en l’amor no val tot, no val la pena viure’l

Per aconseguir el poder en democràcia, també s’hi val tot?

En aquest cas hi hauria d’haver límits. La corrupció, la mentida, aquestes coses haurien d’estar prohibides. Si més no, moralment prohibides.

I prometre amnisties per a assolir el poder? 

Mmm... jo sóc partidària de l’amnistia. No sóc independentista, però crec que aquesta gent ja ha pagat pel que va fer. 

sóc partidària de l’amnistia. No sóc independentista, però crec que aquesta gent ja ha pagat pel que va fer

A la guerra també s’estima?

A la guerra s’estima més, perquè te n’adones com d’efímer és tot i et lliures més apassionadament. No saps si arribaràs a l’endemà. Grans històries d’amor han tingut lloc durant la guerra.

Al llibre parla de l’exili de 1939. Suposo que no seria un exili tan dur com el de Waterloo. 

La ferida del desterrament és tremenda per a tothom. He conegut força exiliats argentins a Espanya, en els meus inicis les redaccions estaven plenes de periodistes d’aquell país. I sempre tenien aquella tristor al fons dels ulls. Sempre és una ferida.

A l’inici de la novel·la surt un gelater que ven negritos. Avui no podria vendre gelats que es diguessin així, no?

Ui, és veritat! Ara bé, el més fàcil és dir que això són foteses i que hem de parlar com abans. Però la veritat és que tots modifiquem amb el temps la nostra percepció. Per exemple, jo havia estat fan absoluta de Woody Allen tota la vida. Doncs miri, ja no m’agrada. Perquè m’adono que en les pel·lícules ja expressava tot el que hem sentit després d’ell: totes les dones que hi surten són histèriques, boges, infantils, es psicoanalitzen... Era ja misogin creant personatges femenins.

En les pel·lícules, Woody Allen ja expressavael que hem sentit després d’ell: totes les dones que hi surten són histèriques, boges, infantils, es psicoanalitzen... Era ja misogin creant personatges femenins

Alguna vegada l’han volgut besar a traïció?

I tant. I no una vegada sinó moltes.

Com va reaccionar?

De jove no m’atrevia a rebutjar gaires petons, això és cert. Pensaves «si he coquetejat, haig d’aguantar això».

Un peatge. 

Un peatge. Vivia a cals meus pares i si un noi t’acompanyava a casa, era preceptiu que en la foscor de la porteria et fessin un petó. I la majoria de vegades no venia de gust. Era el preu. Si algú de la meva edat li diu que tots els petons han sigut volguts, l’està enganyant.

Si un noi t’acompanyava a casa, era preceptiu que en la foscor de la porteria et fes un petó

Suposo que de més gran ja no ho aguantava.

No cregui, jo tinc una educació molt diferent de les noies d’ara, i sempre penses «potser és que li he donat peu, total, un petó no és res.». I després arribava a casa emprenyada amb mi mateixa. Ara ja no, ara fa temps que no lligo (riu).

Té molts pilotes, un rei?

 Moltíssims. Els reis estan envoltats de gent que els dóna la raó. I qui no els la dóna, és apartat.

Així de fàcil?

Vostè deu pensar que la reina Sofia sempre porta un pentinat lleig, oi? Doncs un dia un dels seus perruquers li va aconsellar canviar-lo. Ella l’hi va agrair molt el consell... i no el van tornar a cridar més.

Tothom que té poder, té pilotes al voltant. Els diuen el que volen escoltar, per això viuen en un món irreal

I continua amb el pentinat.

Ha, ha, exacte.

Els presidents de govern també tenen cort de pilotes?

També. Tothom que té poder, té pilotes al voltant. Els diuen el que volen escoltar, per això viuen en un món irreal. He vist a alguns acabar un discurs deplorable, i de seguida van els pilotes a dir-li que ha estat meravellós. I s’ho creuen, és clar.

És que es creuen molt intel·ligents.

Una vegada en un programa televisiu que compartíem, a un aleshores ministre -no li diré el nom- li van preguntar què li semblava l’època de Cleòpatra, i va dir que no recordava si havia viscut abans o després de Jesucrist. Un ministre! Com que era un programa en diferit, evidentment ho van eliminar. 

A un aleshores ministre li van preguntar què li semblava l’època de Cleòpatra, i va dir que no recordava si havia viscut abans o després de Jesucrist

És normal, el pobre encara no havia nascut, aleshores.

Ha, ha, encara el veig a vegades a la premsa. 

Fa mal una crítica dolenta?

I tant. A vostè li agrada quan l’ataquen?

Quan m'ataquen, em fa mal. He arribat a plorar.

A mi m’encanta.

Jo he arribat a plorar.

Subscriu-te per seguir llegint