«Prescindir del ball és com deixar d’existir, és com la meva pell»

Premi Nacional de Dansa el 2010 i Lleó de Plata de la Dansa 2022 de la Biennal de Venècia, Rocío Molina (1984) encunya un llenguatge propi consolidat en la tradició reinventada d’un flamenc que respecta les essències i s’abraça a les avantguardes. La bailaora i coreògrafa malaguenya presenta a Figueres Al fondo riela, la segona part de La Trilogía sobre la guitarra, amb els guitarristes Eduardo Trassierra i Yerai Cortés.

L’estiu passat, va actuar al Grec amb Carnación, un espectacle que sorgeix com a resposta a la Trilogía sobre la guitarra. 

Aparentment, són conceptes d’obres totalment contràries o oposades, però, sens dubte, Carnación va ser una conseqüència de la Trilogia, de tot aquell procés. La Trilogia va ser un viatge molt concret, de renaixement, de baixar a la profunditat i, després, de florir i trobar el color. Va ser també un trànsit per una corba molt marcada i un cop va aparèixer el color i el més llaminer, al final de la trilogia vaig voler treballar sobre el desig, ficar-m’hi de ple. Però des d’un lloc diferent del de la trilogia, no tan llaminer, sinó més espiritual, havent entès més aquest recorregut anterior.

Neix d’una necessitat.

Sorgeix en el moment posterior al meu embaràs. Em calia descobrir un cos nou, una vida i una entrega noves, moltes coses que van començar a canviar. I quan va prendre més forma aquell cos, ja em vaig ficar més de ple en un altre tipus d’estudi, més místic, més humà.

Aquest viatge emocional era un tot d’entrada o tenia clar, ja a l’inici, que serien tres parts?

Cadascuna de les meves obres és com un reaprendre’m, redescobrir-me, conèixer-me. En un principi, no pensava en aquest format. Vaig començar dissenyant una peça amb tres guitarres, però enteníem que necessitaríem molt temps o fer una obra de quatre o cinc hores per arribar a profunditzar per tots els meus estats i en cada músic, tant creativament com pel que fa a la composició, allò que cada músic té per donar-te i jo vaig fent una transformació de cos per cada música. Tot això no podia passar en una única peça. Se li havia de donar espai, lloc i temps. Vam entendre que havien de ser tres parts que, fins i tot, un cop feta una primera, com que necessitava temps de quedar-me allà, no podies passar a un altre so, a una altra guitarra, a una altra interpretació. Havia de prendre temps i distància. 

La dansa suposa un desgast profund per als intèrprets.

El desgast energètic no té importància. El tema és com transitar coses reals: la quietud, el silenci, la lentitud. Això és lent, no pots simular la quietud intentant anar ràpid perquè, al final, el temps passa. Calia donar espai a cada moment i importància, també. I a cada guitarrista.

Al fondo Riela és l’antítesi d’Uno. També és un retrobar-se amb les seves pors i fantasmes?

És una peça més fosca en el sentit de profunditzar i ficar-te sota terra. Després, el llampec que hi trobes com a reflex és molt lluminós. Cal tenir en compte que venim de la primera part, de la guitarra de Rafael Riqueni i això et col·loca en un lloc i és un autèntic naixement des de la ingenuïtat. Passar a la segona part, sí que volia que pugés tot el meu ego, totes aquestes pors i acompanyants que són ombres i estar amb ells. És una peça que coneix la por i també juga a seduir, busca la mirada, la necessita i es fica en uns terrenys més humans.

El seu treball ha estat qualificat d’autènticament lliure. La tècnica, però, sempre roman?

La tècnica està allà, encara que sigui per desobeir-la. Jo l’he treballat molt i m’ha agradat. Ara, gràcies a tenir-la, puc oblidar-me’n.

Les seves coreografies parlen molt de vostè. El flamenc surt de les entranyes.

Tot hauria de sortir de dins i el flamenc, més, del cos, dels ovaris, del més profund de tu mateixa. Qualsevol moviment ho hauria de fer. Iel flamenc té tota aquesta profunditat i riquesa, però també pot ser molt juganer i lleuger.

La dansa obliga constantment. Ha pensat mai a prescindir-ne?

Cadascú sent el seu ofici. Per a mi el ball no és res extern ni aliè, és com la meva pell, una cosa que va amb mi. Prescindir d’això, del meu aire, és com deixar d’existir. Després, la dansa, com s’estudia, és molt exigent per poder atrapar la tècnica i tot el coneixement, necessites molt de rigor i permanència. A mi, m’agrada canviar l’exigència per compromís, perquè la tècnica s’aconsegueix amb temps i exigència, però altres coses no, per molt que assagis. 

Què li succeeix en un escenari? És on se sent més protegida?

És un lloc sense lleis. No és on busqui sentir-me protegida, perquè és on em permeto desprotegir-me. És el lloc de seguretat, en el sentit de llibertat per poder tornar-me tan segura com sigui possible, el màxim de poderosa o vulnerable. És el lloc que jo em dono per ser tot el que soc, en la meva vida, en la professió i aquell dia, també. 

Comença a ballar als tres anys, a compondre als set i als vint-i-sis ja rep el Premi Nacional. No desborda molt tot això? 

A mesura que fas, des de petita, hi ha molta inconsciència. Seguia un ritme natural, que no significa que fos bo, però el necessitava. M’anava trobant amb premis, reconeixements, no ho cercava. Ara, hi ha coses que em poden pesar i que abans gestionava bé, amb tota la immaduresa. Potser perquè omples la motxilla de pedres i simplement has de tornar a tirar d’allò d’abans, d’una innocència i d’una rebel·lia també. La trajectòria, la carrera, no hauria de pesar.