«Pes mort»: afrontar «de cara», amb teatre i música, l’anorèxia en l’edat adulta

Després de vint anys treballant plegades especialment en l’àmbit dels espectacles familiars, les actrius gironines Elena Martinell i Meritxell Yanes sumen de nou esforços a Pes mort, un espectacle de creació que vol afrontar l’anorèxia en l’edat adulta «de cara» a partir de l’experiència personal de Martinell. 

El muntatge, que s’estrena aquest divendres a la sala La Planeta de Girona i repetirà dissabte i diumenge, posa l’espectador en la ment d’una dona amb trastorn de la conducta alimentària que, per l’edat que té, per sobre dels vint-i-cinc, queda fora del sistema públic i té dificultats per accedir al tractament.

Amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i direcció de Joan Maria Segura, Pes mort parteix de la vivència de l’actriu i cantant Elena Martinell, diagnosticada d’anorèxia de gran, per acostar-se al procés que viuen les persones amb trastorn de la conducta alimentària.

La programació de La Planeta posa el focus en la salut mental

«Han sigut passats dos anys, quan he pogut fer teràpia i assumir que estic malalta, que he cregut que ho havia d’explicar d’una forma artística per arribar al nombre més gran possible de gent», afirma l’intèrpret, que assenyala que, tot i tenir «el millor acompanyament», ha sigut «un procés dur personal, amb molta remoguda interna». «Si desperta alguna consciència i algú demana ajuda, ja haurà servit», diu.

Per parlar de les ombres del trastorn sense oblidar els punts de llum del procés, l’espectacle planteja «un equilibri entre la foscor i el riure, un riure que fa reflexionar», assenyala Joan Maria Segura, amb tocs de comèdia i un fort component musical i poètic. 

La música, que és més que una simple banda sonora, la posen el cant líric de Martinell, que és soprano, i les composicions originals de Bru Ferri, que acompanya a l’escenari les dues actrius, per aportar «lluminositat i tendresa» a la història.

Una protagonista triplicada

Martinell, Ferri i Yanes interpreten la Laura i els seus fantasmes en un muntatge travessat pel concepte de distorsió, que és el que passa al cap de la protagonista.

«Aquesta distorsió fa que no sigui un muntatge realista ni una narració lineal», explica Yanes, i que els personatges que hi van apareixent -una metgessa de família, la dependenta d’una botiga, una assistent virtual, per exemple- siguin «de traç gruixut», com si fossin «monstres que generen pressió social».