Amb el llibre «La noia del cafè Norat», pretén recuperar la història de la seva família i el passat de Girona. | Carmina Roura Dalmau Escriptora

«La resistència que tenien els nostres avis era brutal»

Carmina Roura Dalmau, escriptora de  «La noia del cafè Norat».

Carmina Roura Dalmau, escriptora de «La noia del cafè Norat». / DdG

Matías Crowder

Matías Crowder

Al cafè Norat es va fundar el Girona F.C., va ser lloc de reunió de la bohèmia gironina durant el primer terç del segle XX i va servir de pont entre les classes socials. Un d’aquests bohemis va ser Laureà Dalmau, que s’enamora de la filla de l’amo, Laura Norat. Carmina Roura Dalmau (Girona, 1955), neta directa d’ells, recupera a La noia del cafè Norat la història de la seva família i de l’esdevenir d’una societat que aviat s’enfrontarà a la guerra i la derrota. El llibre es va presentar el passat dimarts a El Foment de Girona. 

Al pròleg, Miquel de Palol descriu la Girona d’aquesta època Girona com una Arcàdia idíl·lica.

Era una ciutat molt tranquil·la, rica i ben comunicada. Com en una Arcàdia se sentia la gent que es veia públicament, la classe alta. És clar que després hi havia, darrere la botiga, els que no es veien, les bugaderes, cuineres... Tota aquesta gent era a les ombres, a cases molt pobres.

Hi havia un gran abisme social a Girona?

Sí, hi havia molt d’abisme social. Les que es veien eren les minyones, que feien de pont entre la societat oculta i la societat de benestar de l’època. Elles parlaven amb els dos costats, per dir-ho.

La noia del cafè Norat era la seva àvia! Va ser ella qui li va explicar la història?

Sí, era la meva àvia. Ens portava de passeig i ens explicava històries. Era molt estimada a Girona.

Es podria dir que vostè sí que té els vuit cognoms catalans?

El meu ancestre Norat va participar en el Guerra del Francès, òssia que si, tinc més de vuit.

En aquell temps, el Cafè Norat era el centre neuràlgic de Girona.

Sí, hi havia com un transvasament social. Es muntaven obres de teatre, el F.C. Girona va néixer allà.

Allí sí que es barrejaven les classes socials?

És clar, el mercat estava molt a prop. Els pagesos que venien a vendre les gallines entraven a fer-se un cafè. La meva besàvia, Joaquima Puch, feia de nexe amb els que volien vendre finques i aviat es va convertir en una cosa així com una agent immobiliària de l’època. A això cal sumar-hi la bohèmia amb personatges com Santiago Rusiñol, Miquel Santaló, Carles Rahola i Josep Tharrats.

Laureà Dalmau, el metge i polític gironí, s’hi va enamorar de la seva àvia. Quina història d’amor!

Va ser una gran història d’amor. En el llit de mort del meu avi es van acomiadar d’una manera molt commovedora. Van dir que s’havien enriquit l’u a l’altre.

L’Arcàdia esdevingué un infern amb la guerra. Va ser una creu carregar el cognom?

Va ser una creu. El meu avi va haver d’exiliar-se i a la meva mare se’l creuaven de vorera per no saludar-la. L’ostracisme que pesava sobre el cap de tots els perdedors va ser demolidor. La resistència que tenien els nostres avis era brutal.

El càstig era per a tota la família, no només a l’exiliat.

La meva mare es va presentar en oposicions de mestra, però li van donar un destí de càstig, Mieres, un poble que abans quedava molt apartat a l’hivern. La seva amiga, neboda dels Santaló, li va tocar Tossa de Mar, que tenia una carretera infernal.

L’ajuntament va col·locar una estàtua del seu avi enfront de la Casa de Cultura. Es va reparar el deute històric?

El meu avi va treballar molt per a Girona, sobretot en el sentit de la infraestructura de la ciutat, i crec que se l’ha reconegut molt poc. Potser jo he escrit aquest llibre perquè la gent sabia qui era. L’estàtua la va pagar la família, no la va pagar l’ajuntament. L’ajuntament va consentir a posar-la allí, la qual cosa és d’agrair, però no va fer el primer pas, va ser la família.

Subscriu-te per seguir llegint