MÚSICA - CRÒNICA

Valeria Castro, una llar a camp obert

La cantautora de la Palma estrena un impressionant escenari al pla de Martís, una nova ubicació del festival Recòndit del Pla de l'Estany

Alba Carmona

Alba Carmona

«Vinc del camp, de l’Illa Verda, i tot i que la meva feina és molt bonica, la llunyania em dol. No havia tocat mai en un camp obert, però m’agrada trobar coses que em facin sentir-me com a casa», assegurava dissabte la cantautora de la Palma Valeria Castro. La jove estrenava un nou espai del festival Recòndit, que acosta grans noms de l’escena musical als pobles més petits del Pla de l’Estany. En aquesta ocasió, un impressionant escenari al mig del pla de Martís en la prèvia de la nit de Sant Joan, va rebre la canària en el seu penúltim concert de la gira a Catalunya.

Valeria Castro, que en els darrers temps s’ha posat el públic i la crítica a la butxaca amb una cuidada proposta que uneix calidesa, sensibilitat i un folk exquisit que evoca la seva terra i la necessitat de tenir cura dels teus i de tu mateixa, va lluir a Serinyà un cançoner que, de moment, li ha valgut una nominació al Grammy Llatí i a un Goya.

Dentro, Poquito, Culpa o la popular La raíz van sonar en una vetllada que va arrencar amb un xim-xim que no va anar a més.

Un hogar, en què sona la veu de la seva àvia Micaela lamentant com l’erupció del volcà de la Palma es va endur els seus records, també va fer acte de presència a Serinyà, així com El amor de Andrea, la col·laboració amb Vetusta Morla pel film homònim. «Ho sento, nois, el grup no és aquí, no tindria on amagar-los!» va bromejar amb els espectadors, a qui es va dirigir en molts moments en català.

«Tinc devoció pel català i l’estic aprenent, no trigaré gaire en cantar en aquesta llengua», va prometre, abans de passar al gallec per interpretar Hoxe mañá e sempre, la seva aliança amb Tanxugueiras.

Pel tram final va deixar temes com Con cariño y con cuidado, Costura, Abril y mayo o Costumbre.

«Imagineu-vos que ara ens quedem aquí d’acampada!», va fer broma abans d’encarar els bisos amb un himne dedicat a les dones que «ajuden a superar camins plens de pedres», Guerrera, i Lo que siento.

Cantant entre el públic, dret i entregat, va acabar una nit en què va sembrar un missatge de nostàlgia i fragilitat sincera que van funcionar com un aixopluc, com si la música pogués aixecar una llar a camp ras. 

Subscriu-te per seguir llegint