Ada Roig Carreras: «Mai escric un conte sabent on anirà»

El primer recull de relats de l’alt-empordanesa, «El que no diem», mostra tota la «cruesa» de la realitat amb ironia i personatges «entranyables»

Ada Roig, de Figueres, ha publicat el recull de contes "El que no diem".

Ada Roig, de Figueres, ha publicat el recull de contes "El que no diem". / roger lleixà

Lluc Perich Pérez

Una dona s’atansa corrent a un home que camina pel carrer. L’atura, fan un cafè i, al cap d’uns mesos, es publica un llibre. Amb aquesta empenta Ada Roig Carreras (Figueres, 1980) va conèixer en persona un editor que ja seguia a Instagram i a qui, tot i la reticència al conte i més a un recull d’una sola autora, va convèncer per a publicar El que no diem (LlunydelRamat edicions, 2024). La primera obra de l’alt-empordanesa consta de divuit relats que mostren la realitat crua com és a partir de curiosíssims personatges i històries que atrapen i fascinen on mai s’acaba de dir tot.

«Jo continuo dient que no vaig córrer!», somriu ella. Quan va presentar-se a en Rafel Casas, l’editor, Roig no va endur-se un «sí» de pel·lícula, sinó més aviat un prejudici contra la narració. Així ho admet ell en una nota on llavors alça el gènere on pertoca parlant de l’obra d’Ada Roig com «conjunt de textos brillants, diferents, d’estil quirúrgic, carregats d’ironia i captivadors». Entre tant adjectiu, hi manca el de «premiats», perquè tot i començar a escriure tot just amb els confinaments municipals de 2021, els seus contes ja han estat reconeguts als Premis Maig Memorial Pasqual Batalla de Vila-Real (2022, amb Tempesta) i al Concurs Antoni Gomila-Sant Bartomeu de Montuïri (2023, amb El que el pintor no sap).

Professora en un cicle d’integració social, Ada Roig coneix «realitats complexes que estan presents, són significatives i formen part de la diversitat del món». Les trasllada a la seva obra en relats que mostren «la cruesa» on vivim -La veu de la sibil·la és una potent mirada a les addiccions- i «la força per a transmutar-ho», de «no només mostrar aquella part més dolça» que amaga les lluites de la gent.

El dolor i la mort planen sobre moltes històries: «D’alguna manera això forma part de la vida i crec que és el que fa moure els personatges, que prenen decisions en moviment i potser no prenen la millor decisió però fan alguna cosa per a transitar». 

No estranya, doncs, que descrigui els protagonistes com «entranyables», ni tampoc que admeti que «a alguns, tampoc els voldria a la meva vida!». A El pacte un home és enganyat i es rebel·la contra la hipòcrita indústria cultural. Perquè també hi ha esperança i El crim que tanca el recull és el crim de riure.

La llum de Papasseit

«Mai escric un conte sabent on anirà», explica l’autora, «em ve una imatge, un personatge, i sobretot necessito identificar com és i com se sent, llavors hi connecto». La seva escriptura lenta, «paràgraf rere paràgraf», resulta en textos treballats que acaben de sobte i on «el silenci és la boira». Aquest vers de Joan Salvat Papasseit encapçala el recull en l’any que commemora el centenari de la mort del poeta i ja adverteix de la importància que tindrà el que no es parla ni comunica, «fins i tot amb nosaltres mateixos», com bé recorda Roig.

Al poema del vers de l’epígraf, Passeig, Papasseit parla de «com és càlid el somriure dels llums» a la ciutat. Ada Roig explica que el propi Papasseit «és un personatge que va aportar llum, almenys a la meva vida i per les seves lluites». Els relats de El que no diem i la trajectòria que potser espera a la seva autora, sens dubte, també donen llum a les lletres gironines.