«Que hi hagi músics xilens dona un sabor i una combinació única»

Andrea Motis (Barcelona, 1995) actua divendres al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols en l’únic concert que farà a Catalunya dins la gira del disc Febrero. L’últim treball de Motis és un alegre homenatge als estius xilens (el febrer) amb arranjaments de Federico Danemann i col·laborant amb la vintena de músics de la Camerata Papageno.

Ara que fa prop d’un any i mig que van gravar-lo i ja l’han presentat a Llatinoamèrica, té ganes de dur-lo a casa?

Totalment! De fet, per al Porta Ferrada farem una cosa especial que és cantar una cançó en català. L’hem preparat amb l’Andrés Beeuwsaert (del prestigiós grup Aca Seca)... serà De mica en mica, d’en Serrat, tot i que a vegades canvio molt a última hora.

Tindrà poc temps per a fer-ho! El dia abans toquen a Madrid i l’endemà a se’n van a Suïssa...

Sí, però és una gira molt bonica. De fet, quan acabem el concert anirem a Sankt Moritz en autocar, serà una experiència!

Amb només quatre concerts (el primer, el dia 10 a València), no vol dir que la gent quedarà amb ganes de més Febrero?

L’any que ve valorem portar el projecte per tota Europa, però són ocasions que no són fàcils de viure perquè és un esforç i hi ha molts costos. La simbiosi entre els músics i el repertori és molt forta i funciona amb la gent. Aquesta sensació motiva. Per això, així com un disc pot durar un any, aquest potser ressorgirà. M’agradaria fer-ho amb la Papageno, que ha de venir de Xile, calen espònsors, cadascú té les seves coses i hi ha molts factors...

Amb la Papageno ja van compartir l’experiència de gravar el disc junts i ara dur-lo als escenaris...

El fet que hi siguin ells li dona color, un sabor especial, perquè en ser músics llatinoamericans tenen una formació que no tenen els clàssics d’aquí, i fan un so representatiu de l’àlbum. És una combinació d’elements que no es poden reproduir.

Tampoc pot reproduir-se el sentiment que té l’estiu. Febrero vol transmetre’l i potser aquests mesos són els millors per a dur-lo aquí...

El juliol d’aquí és el febrer d’allà, definitivament. Fa especial il·lusió tenir el concert aquí a l’estiu. El disc té un nom i una raó de ser i que sigui estiu li fa bé a la música, però vaja, en qualsevol moment també!

Per al disc també van treballar amb Federico Danemann, un dels seus referents...

Ho és totalment. La manera com concep la música m’ha influït molt i des que el vaig escoltar el vaig considerar un dels meus músics preferits. Els seus arranjaments són inspiradors...

Justament ell, de fet, ha preparat els arranjaments per les versions que creen Febrero...

Són espectaculars. En aquest projecte, per a mi, els arranjaments tenen més pes que la pròpia veu. Jo li aporto color però la gràcia està en els arranjaments.

Aquest color té molt a veure amb la seva experiència personal ?

L’estiu xilè és una època molt especial de l’any, completament de canvi. Fa molts anys que treballem a Xile amb la Fundació Papageno (que dona educació musical a tothom) i quan hi anem és per un mes. Gairebé hi hem viscut un any, a Xile! Tenim un vincle i l’hem creat coneixent músics, tenint oportunitats de tocar... aprofitem per fer vacances i cada any reforcem aquesta relació.

Febrero aconsegueix plasmar aquesta alegria. Com s’aconsegueix una cosa així?

Ja he fet molts discos i puc dir que és una cosa que no es pot preveure... sorgeix. Ens passava per exemple quan tocàvem amb en Joan Chamorro (el seu primer mentor, amb qui s’inicia ben jove en la música). Fèiem un binomi espectacular, va sortir aquesta màgia, ens aportàvem coses i hi havia un diàleg molt interessant amb el joc alumna-professor i un interès genuí en el projecte, que per això va donar tants fruits.

Però no sempre pot ser així...

De cop i volta hi ha projectes que penses que tindran aquesta cosa i no sempre passa. En aquest cas (Febrero) jo no tenia la més mínima expectativa que fos tan especial i gran. Vam fer-ho sense pretensions, però es va cuidar molt el detall amb professionals molt bons i amics i vam veure que tenia aquesta magnitud. És una experiència vital que remou a tots nivells i no es pot preveure.

Algun problema hauran tingut...

Hi ha molt magnetisme entre tots, però és clar, amb el temps van sortir dificultats! Algunes significatives, però ens van demostrar que a part de superar-les fan que creixem.

Musicalment també ho ha fet. Tant el disc anterior, Loopholes, com Febrero s’allunyen una mica del jazz més clàssic que sempre l’acompanya...

M’he format molt amb aquest jazz clàssic però m’agrada tenir facetes d’explorar altres terrenys, com a Loopholes, que era una música més moderna, i Febrero, llatinoamericana. També tenim el projecte de Temblor, que és una mica el format petit d’això, amb una composició honesta i un cos minimalista. No és un trio comú, és versàtil a nivell de lletres i contingut.

Aquest projecte el comparteix amb Cristopher Mallinger, la seva parella i pare dels seus fills, com es compagina tot plegat?

Cadascú fa el que pot! Amb la parella tot és molt familiar i d’aquí que busquem aquesta honestedat. Però al final tot es redueix a la família i soc feliç. És una faceta que m’encanta i gaudeixo. Evidentment està en primer lloc, és la prioritat de la meva vida i li dona una altra dimensió a la resta de coses que faig.

Subscriu-te per seguir llegint