«Sé que l’anunci de Telefónica és una onada que baixa però aprofito el regal»

Aquest pròxim dijous dia 15 d'agost a les 22 h Guillem Roma (Manlleu, 1984) actuarà amb tota la banda al F’Estiu de Calonge i Sant Antoni, al Castell. El seu concert es presenta com una manera de «retrobar l’essència i l’autenticitat enmig de tant soroll i algoritmes».

És això el què busca?

A l’últim disc (Postureo real) hi ha molta reflexió sobre aquest món modern en què vivim i la superficialitat i aparences en què ens obliguen a moure’ns les xarxes i la velocitat. D’alguna manera ho confronto amb un univers de buscar la veritat. A la meva música sempre hi ha missatge i m’agrada deixar anar reflexions.

De fet, sol tenir un ritme molt alegre i optimista...

Jo parlo de cançons flotador, de la música com a àncora on agafar-se si estàs perdut. Això requereix un punt de crítica al món que ens envolta però sobretot buscar aquest punt positiu. La meva energia personal ja és molt optimista sempre i connecto amb aquest bon rotllo. Surto al concert amb un somriure i ganes de vida tot i reflexionar sobre coses que puguin ser més xungues.

Nota que al públic li sol arribar aquesta energia?

A la gira ho he vist molt: la gent connecta. Més enllà de gaudir dels bons músics, hi ha aquest vincle amb el missatge. Quan acabes el concert no diuen, com sempre, que els hi ha agradat molt aquesta o aquella cançó, em diuen que els han agradat molt les cançons. Això és guai, perquè amb els temps que corren poca gent escolta les lletres, i el fet que hi connectin és un bon senyal d’aquesta sintonia.

També són lletres treballades i amb una història. La d’Intel·ligència Artificial, amb la Rita Payés, en seria un exemple, amb versos «No quedarán escritas las palabras bonitas que hemos inventado para decirnos te amo»...

Sí, és una història que té l’origen el 2017. Vaig llegir una notícia que Facebook investigava amb dos robots, però van començar a desenvolupar un llenguatge que només entenien ells. Els científics van espantar-se, lo típic de les pel·lícules, i van parar el programa. Això em va servir de llavor per fer un bolero amb aquestes paraules d’amor. És com el que deia Aristòtil... que la història explica el que ha passat i la poesia el que hauria pogut passar. Visió optimista, de donar-li la volta, perquè la IA ens fa una mica de por a tots. Ja tenia la cançó feta quan li vaig proposar a la Rita, i li va encantar. Ens coneixíem de feia temps però mai havíem cantat junts.

Però més enllà del missatge, el concert també és per ballar?

Amb algunes cançons és inevitable que moguis el cos! També depèn molt dels espais. En sales que la gent està dreta de seguida tothom està a tope, però quan estan asseguts la música també entra bé i al final la gent es pot aixecar i ballar. Crec que connecto amb diferents moods.

Dijous tocarà fer-ho al Castell de Calonge...

En tinc ganes... he vist imatges del lloc i de concerts i em sembla un d’aquests escenaris tan macos de l’estiu. Un castell al costat del Mediterrani, un vespre d’estiu... són els elements que han d’ajuntar-se perquè sigui un concert molt bonic i predisposa molt a això d’estar a gust i compartir, cantar i passar-s’ho bé.

A l’escenari també és important estar d’aquest humor. A la banda hi té la seva germana, la Marta, amb qui sempre s’han acompanyat...

Compartir escenari amb ella és un luxe. Primer, perquè té molt talent. Però també per la sintonia i complicitat. Cantàvem junts a casa i al cotxe per no marejar-nos des de petits. Són coses que no es veuen però es noten amb una mirada. A més ella no pot venir sempre perquè té el seu projecte i també toca amb la Sílvia Pérez Cruz, però justament a Calonge pot venir i és especial.

Pel que ensenya a xarxes, també hi ha una relació molt còmplice amb la resta de la banda, oi?

En Guillem Plana, el guitarrista, toca amb mi des de fa dotze anys. Inevitablement ens portem bé i les hem passat de tots colors. En Dídak Fernández, el bateria, també és el productor del disc i ens coneixem bé. I l’Anthony da Cruz (baixista) és l’últim a incorporar-se però també és com de la família i molt guai. Al final és una cosa a cuidar. Sí que al principi busques bons músics però t’adones que la part humana és tant o més important perquè funcioni.

El que ha funcionat molt, últimament, és el tema Imaginar, part de la campanya publicitària dels cent anys de l’empresa Telefónica. Com ha sigut això?

Brutal! La cançó estava a l’últim disc i van contactar amb la discogràfica perquè els quadrava molt amb el missatge i se n’havien enamorat. Com que és una empresa gran vam haver de polir uns quants serrells però m’han tractat molt bé.

Li ha permès viure coses que no s’imaginava, «ir a bailar sin saber que canción va a sonar»?

Ha sigut tota una aventura i m’ha tret de la meva zona de confort. Ha sigut com un regal. Sense esperar-t’ho tens molta projecció i reps un piló de missatges. Sé que és una onada amb el seu pic, i que baixa, però a nivell personal ho he aprofitat molt i veure que després de dotze anys remant amb un projecte poc mainstream i al marge arriba una cosa així és guai. He aprofitat experiències com anar a cantar al Bernabéu davant de 56.000 persones. Va ser el primer macroconcert que hi feien abans de la Taylor Swift!

Déu n’hi do... com ho va viure?

Era pels cent anys de l’empresa amb Alejandro Sanz, Ana Mena, Hombres G... i m’hi van convidar! No estic acostumat a aquestes dimensions però el més fort és que la gent se sabia la cançó. Recordo un moment que vaig dir, «va, mans amunt!», i tothom les aixecava...

I amb tot aquest no parar, té temps de preparar música nova?

De pensar-hi, molt! Fa dos mesos que ho vaig fent però no tinc temps de posar-m’hi i no sé què és pitjor! També tinc un projecte que em motiva que és el de Guillem Roma més Cobla. Va sortir perquè havíem fet un concert a l’Amb So de Cobla de Palamós, em va agradar i ara en farem un altre a l’octubre. Hi haurà cançons inèdites a part dels arranjaments de la cobla. Això m’ha ocupat temps i és tan guai que vam decidir gravar i el 2025 sortirà un àlbum.

De moment, el novembre l’espera una altra bona experiència amb la gira mexicana...

Estic content. Vaig estar-hi vivint tres anys i m’ha influenciat molt a nivell musical i per la manera com viuen la música. Inevitablement t’emportes alguna cosa. A més he mantingut el contacte amb gent i artistes d’allà i estic al cas de què fan, així que en sentit artístic hi estic a prop. Anirem a diferents ciutats i és una mica un experiment perquè sempre hem fet concerts petits a Ciutat de Mèxic però veiem pels números de plataformes que últimament tenim molt públic, sobretot gràcies a una cançó amb artistes d’allà, Ya nunca lo sabrás, amb Daniel, me estás matando.

Amb Cuba també hi té relació...

Vaig estar-hi mig any, de jove, quan en tenia 22, a fer uns cursos a l’escola de cine. Pel moment va ser una experiència i un país que m’ha influenciat molt. És aquesta cosa del bolero i la sobretaula, que també recordo el meu avi que sempre cantava. Crec que va ser molt determinant amb aquesta manera de viure la música sempre ballant. No és això d’anar a un concert i tornar i que la música s’acabi.

Subscriu-te per seguir llegint