«Els efectes d’una guerra són molt alliçonadors»

Francesc Serés va presentar ahir a Girona El món interior, una obra articulada quasi en format de diari personal, amb el rerefons de conflictes bèl·lics en diferents escenaris, des de l’enfrontament de Rússia i Ucraïna fins al front d’Aragó durant la guerra civil .

Ara viu a Àustria. Què troba a faltar?

La família, els amics... i el peix fresc.

Bé hi ha rius, allà dalt.

No és el mateix, no mola. Però jo estic bé a tot arreu. Fins fa poc vivíem a Alemanya. Bé, a Berlín, que diuen que no és ben bé Alemanya.

Què és Europa, per a vostè?

Abans de marxar de Berlín, vam fer un pícnic de comiat. Hi havia molta gent d’Europa, sobretot de l’est. Tot i no parlar les seves llengües, he llegit literatura dels seus països, i aquest compartir narracions, és una part d’Europa possible. Hi havia polonesos, eslovens, russos, italians, una noia francesa... Jo he llegit els seus autors, perquè una cosa bona que s’ha fet a Catalunya és l’edició de llibres. Això és cultura compartida, és un luxe.

La literatura és el meu passaport. Millor dit, la cultura en general

Algú que no ha viatjat mai, pot entendre Europa gràcies a la literatura.

I tant. La literatura és el meu passaport. Millor dit, la cultura en general. Al poc d’arribar a Berlín, Alcarràs va guanyar el festival de cinema. I Albert Serra també és un fenomen europeu. La ciutat de Barcelona té també un èxit espectacular arreu.

Massa i tot, segons diuen ara.

A Barcelona tenen un problema, perquè la ciutat és imbatible. De fet, ho és el triangle Barcelona-Mallorca-València, tothom a Europa somia venir-hi.

I la guerra, què és per a vostè?

Honestament, no sé si tinc resposta a aquesta pregunta. És el pitjor que ens pot passar, la negació de tota mena d’esperança i de progrés. Només veure-la de lluny, ja és terrorífic. La guerra és descriptible, perquè hi ha paraules, però no sé si és definible. Tinc mitja família a Rússia, i tinc molts amics que han vingut d’Ucraïna. Tot plegat és massa horrorós.

Encara que sigui tirar pedres al teulat del meu gremi: explicant la veritat de les guerres, els mitjans de comunicació?

Suposo que hi ha gent honesta que s’hi acosta, però les campanyes de desinformació són molt bèsties. Ara bé, hi ha fets incontrovertibles. Quan un país n’envaeix un altre, no pot dir que ho ha fet un altre. Qui ha agredit a qui, qui és el gros i qui és el petit.

La guerra és el pitjor que ens pot passar, la negació de tota mena d’esperança i de progrés

La seva dona és russa. Com porten a casa el tema de guerra d’Ucraïna?

Intentem fer la nostra teràpia. En parlem i, sobretot, intentem allunyar-nos de tots els discursos tòxics.

Quina feinada...

És el que més costa, perquè la desinformació és humiliant. Cau una bomba, mata un piló de famílies, i diuen que no l’han llançat ells. Això es fa a propòsit, i és el que fa més mal, que, a més de matar la gent, diguin que tot és propaganda de l’enemic. Molt bé, però, quants països tens amb el peu al coll? Quants periodistes tens que han resultat ser espies? L’altre país també ha fet coses criticables, però posem les coses en una justa proporció.

En relació amb les guerres, va visitar el búnquer de Hitler, quan vivia a Berlín?

Soc poc mitòman. Per això al llibre no hi ha ni morbo ni èpica. No soc cap heroi, no he anat a primera línia de cap front.

En la guerra no hi ha èpica, això és el que ven el cinema i la literatura

Que hi ha èpica, en una guerra?

No n’hi ha, no. Això és el que ven el cinema i la literatura.

El que hi ha a Gaza és una guerra?

Guerra ho pot ser tot. És un conflicte sobre el qual no em veig amb cor d’opinar. Més enllà de lamentar el que passa, no sé què dir. Ho trobo tan terriblement complicat, que fins i tot quan he escrit articles d’opinió, no n’he dit mai res, ja que tindria la sensació de ser un autèntic cunyat. Només podria dir que està molt malament que matin gent, poca cosa per a escriure’n un article. El 7 d’octubre, el dia de l’atac de Hamàs, vaig quedar en estat de xoc, perquè pensava que allò era horrorós, i que el que vindria després també seria horrorós. I així portem ja una altra guerra d’horror. 

Els nostres avis ho deien en el sentit que la nostra experiència del món arriba on arriba, que ens queixem de coses que ens pensem que són dures, però en realitat no ho són tant

Hauríem de passar una guerra, com deien els nostres avis?

No ens convé, no. Però sí que ens convé veure’n els efectes, ni que sigui de lluny, perquè són molt alliçonadors. Els nostres avis ho deien en el sentit que la nostra experiència del món arriba on arriba, que ens queixem de coses que ens pensem que són dures, però en realitat no ho són tant. Quan veus una dona refugiada que arriba sense res, sense documentació, només amb un mòbil amb quatre fotos de com era casa seva, sense saber res dels tres fills, tingues-ho en compte, no donis per descomptat que no et pugui passar.

De la nostra guerra cada cop queda menys gent que la visqués.

En queden els vestigis. Una vegada vaig veure la foto d’una fosa comuna, i estava a un lloc on ens anàvem a banyar. Fins que tot això no es cura, la guerra encara hi és. Espanya encara la pateix, perquè no ha fet net. Net del tot no es fa mai, els fantasmes sempre tornen, però no pot haver-hi partits que diguin que tot va ser gairebé una broma. Això és humiliant, i el país no se’n sortirà si no fa net. Espanya continuarà pensant que és important, que encara és un imperi. Això és ridícul. 

Subscriu-te per seguir llegint