«La luz de un lago» i «It don't worry me»: el so guanya la partida al teatre

El so com a motor per a despertar la imaginació i per a la crítica emmascarada d'humor va ser l'eix sobre el qual va girar la jornada de divendres de la Setmana de Programadors del festival Temporada Alta, ara batejada com a Big Bang. La cita, que concentra en quatre dies el bo i millor de la creació contemporània per oferir-lo al públic, però també a una setantena de professionals internacionals, va arrencar dijous amb Kill me, el final de la trilogia personal de la ballarina i coreògrafa argentina Marina Otero, i ahir va ser el torn de El Conde de Torrefiel i Atresbandes, amb dos espectacles amb un punt en comú: és el so qui guanya la partida a la imatge, però amb resultats desiguals.

«El debat de la correcció política és intrínsec al teatre, tens el jutge al davant»

Convençuts que la sobresaturació d'imatges limita la capacitat d'imaginar, la companyia de Pablo Gisbert i Tanya Beyeler va dur al Teatre de Salt La luz de un lago, un experiment sensorial en què, en un escenari gairebé buit, presenten quatre històries que conformen una pel·lícula que el públic no veurà, però s'imaginarà. 

La paraula, projectada i pronunciada, va generant una Matroska de relats, que, combinada amb els panells i la música, volen fer emergir imatges a la ment de l'espectador. En aquest teatre que plantegen els artistes valencians no hi passa res, i al mateix temps, té el potencial perquè hi pugui passar tot, fins i tot una tempesta enmig de l'oceà feta amb una placa de metall i un micròfon. La proposta, excessivament llarga i mancada de ritme, va rebre una resposta tímida del pati de butaques.

Molt més aplaudida va ser It don't worry me, una gamberrada dels catalans Atresbandes amb Bertrand Lesca & Nasi Voutsa que s'ha colat al Big Bang a proposta del públic d'un espectacle de l'any passat. Els assistents de la sala La Planeta de Girona van entrar de ple en el joc per riure's de la ultracorrecció política i de les dobles lectures.

Primer en off i després en directe, sempre en un anglès apte per a tothom, el muntatge convida a veure una obra de teatre comentada pels mateixos dos intèrprets, com si fos una retransmissió esportiva, per burxar en la tensió que hi ha entre l'art, l'excés de miraments i la pell fina. 

Otero, boja d'amor

Per la seva banda, Marina Otero va tornar al festival per tercer any consecutiu per tancar la trilogia iniciada amb Fuck me i Love me. El públic de El Canal de Salt va sortir entusiasmat de Kill me, en què barreja un altre cop realitat, mentida, dansa, vídeo i música en viu, ara al voltant de la salut mental. 

Marina Otero aborda els trastorns mentals a 'Kill me', la tercera entrega del projecte 'Recordar para vivir'

Amb una introducció amb imatges enregistrades amb un mòbil, relata com va caure en la "bogeria per amor" en ser diagnosticada de Trastorn Límit de la Personalitat després d'una ruptura. Otero, que planteja l'espectacle com un acte de reconstrucció vital a través de la ficció, s'acompanya de quatre ballarines més, també amb trastorns mentals, i d'un actor, per a posar el cos en tota aquesta història. És aquí on la peça guanya força: traumes familiars, cançons, nus i fins i tot patins i ales d'àngel són els ingredients amb què l'argentina construeix una peça més interessant en la part estètica que com a relat biogràfic pretesament transgressor. 

Romeo Castellucci converteix Isabelle Huppert en una Bérénice incapaç de comunicar-se

Aquest dissabte la Setmana de Programadors continua amb els dos dels plats forts d'aquesta edició: Bérénice, una versió lliure del clàssic francès signada per Romeo Castellucci i protagonitzada per Isabelle Huppert i Totentanz - Morgen ist die Frage, la particular dansa de la mort de La Veronal.

La dansa de la mort de La Veronal: entre la calma i el desassossec

Subscriu-te per seguir llegint