«Volíem incloure en una cançó la veu d’en Pujol dient ‘ara no toca’»

Ha pujat mai col·locat a l’escenari?

Unes quantes vegades (riu).

Va bé?

Gens. Potser si ets molt bo, sí, però si ets un músic de carrer, per tocar bé has d’estar ben serè.

Es pot anar a la guerra amb barret de paper i espasa de fusta, com diu en un tema?

Si és per anar a guerres justes, sí.

He pujat unes quantes vegades col·locat a l'escenari

Hi ha guerres justes?

Les revolucions són justes.

A quina guerra s’apuntaria?

A la columna Durruti, l’any 1936.

No em digui que queden anarquistes.

Nosaltres ho som. Anarquistes de carrer.

M'apuntaria a la columna Durruti, l’any 1936

Això vol dir que no atraquen bancs?

D’això en podríem parlar. Els Durruti, Ascaso, etc, atracaven bancs per tenir diners per la causa.

Encara són útils els ateneus populars?

Oi tant, totalment. Vertebren molt els pobles, o els barris de les grans ciutats. Són petits espais de llibertat i de cultura, una alternativa al sistema. Els centres cívics serien el sistema.

Canten «el sistema ens ha imposat el futur que vam negar que un dia acceptaríem».

L’hem hagut d’acceptar. Abans tocàvem en un grup punk i quan parlàvem estàvem segurs que no passaríem dels 35 anys.

Els ateneus populars són petits espais de llibertat i de cultura, una alternativa al sistema. Els centres cívics serien el sistema

D'això se'n diu optimisme.

És que anàvem a tope. Quan tens vint anys el futur no existeix, o no importa. La mort tampoc existeix. I un dia et trobes que tens 45 o 50 anys i veus que aquell futur l’has de viure, i viure’l el millor que puguis. El sistema ens ha imposat aquell futur que negàvem.

S’ha resignat?

En certa manera, sí. Però també en certa part no, perquè continuo pensant igual que quan tenia vint anys. Si més no en la base, amb els anys he anat evolucionant. Podríem dir que he abaixat una mica la guàrdia, és complicat viure sempre amb la guàrdia amunt. Soc una mica més obert que abans.

Ara ja no cremaria esglésies?

Ostres (riallada)! Les cremaria simbòlicament, reconvertint-les en espais socials. Ara bé, entenc per què les van cremar en el seu moment, l’església era un poder fàctic que maltractava i alienava la població. I això que l’anarquisme i el primitiu cristianisme tenen coses en comú, tots dos són revolucionaris. El primitiu, no pas l’actual.

Un dia et trobes que tens 45 o 50 anys i veus que aquell futur l’has de viure, i viure’l el millor que puguis. El sistema ens ha imposat aquell futur que negàvem

El seu tema Ara no toca és un homenatge a l’eminent anarquista Jordi Pujol?

He, he, més aviat antihomenatge. La cançó surt de la frase de Pujol. Fins i tot vam buscar el tall de veu per incloure’l, però no el vam trobar, imagino que a l’arxiu de TV3 el tenen. És la típica frase que, t’estàs col·locant i algú et comença a fotre la xapa sobre revolucions, etc... I li dius «no, tio, ara no toca».

Qui sap si en Pujol anava col·locat, quan ho deia

Segur que sí. A la seva manera (riallada).

Vostè va molt d’àcrata, però en un altre tema afirma que la vida hauria de ser com la dels Beach Boys.

Però de moment és la de La Polla Records. La revolució social seria passar de la vida de La Polla Records a la de Beach Boys. La vida i la societat són complicades com La Polla Records, la que ens presenten els Beach Boys és relaxada, de passar-ho bé. El viatge revolucionari és des de la duresa a la tranquil·litat.

L’anarquisme i el primitiu cristianisme tenen coses en comú, tots dos són revolucionaris

Un àcrata com vostè, viuria a Califòrnia, envoltat de rosses?

No estaria malament. Vostè no?

Ara mateix. Però no fa gaire anarquista.

Anarquisme és fer el que li passi pels...

La revolució social seria passar de la vida de La Polla Records a la de Beach Boys

Com és que titulen una cançó Gent feliç? Vol dir que n’hi ha?

Hem d’intentar ser-ho tant com puguem. Nosaltres som gent del segle XX, els del XXI són uns altres. El XX és el segle més dur de la història. Però hem de mirar de ser feliços.

Els joves ja no es mobilitzen. És vostè el darrer anarquista?

De cap manera. Estem en contacte amb un col·lectiu de gent jove de Barcelona, es diuen La Plaga, que fan un piló de coses. Aviat toquem en un local que han okupat. Fan serigrafia, publiquen vinils, okupen, fan concerts, van a Europa a explicar el que fan... El moviment no és tan fort com als anys 90, però Déu n’hi do. Té raó vostè que avui hi ha menys joves mobilitzats, però encara hi ha esperança. 

Subscriu-te per seguir llegint