«Alguns censors admeten que van ser més papistes que el Papa»

Maria Salicrú-Maltas va entrar l’any 2000 per primera vegada a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona per investigar la censura franquista, i no ha parat de fer-ho. Amb aquest bagatge, publica Aquesta cançó, no!, on parla de la censura contra els artistes de la Nova Cançó, aportant testimonis de primera mà dels mateixos censors.

Més de vint anys investigant per al llibre. S’agafa les coses amb calma?

He, he, tant de bo. Quan no tens una beca i has de treballar, a l’hora d’investigar vas lent com una tortuga. A més, la feina no era fàcil: primer havia de mirar tot un arxiu i després un altre per veure què s’hi entrellaçava. Una feina de xinesos.

Per què es donava tanta importància al que digués una simple cançó?

La força que tenia aleshores una cançó, era com la d’un anunci avui. Pel règim franquista podia ser un problema, segons què digués. Bé, ara encara ho és, per això encara hi ha censura. 

Pel règim franquista podia ser un problema, segons què digués una cançó. Bé, ara encara ho és, per això encara hi ha censura

Es censurava només per raons polítiques?

Pel que fa a la Nova Cançó eren raons sobretot polítiques, però també n’hi havia de morals, com per exemple Remena, nena, de Guillermina Motta. S’havia de seguir el codi del règim en tots els àmbits.

Hi ha qui es posa la medalla d’haver estat censurat sense haver-hi estat?

No, i per una senzilla raó: censuraven tothom. Hi havia censors arreu, funcionava amb jerarquia, de manera que tothom estava ben controlat, semblava l’Stasi.

Vizcaíno Casas, tot i ser franquista, sosté en un llibre que els censors eren imbècils.

No hi estic d’acord, la majoria eren intel·lectuals i cobraven molt bé. Feien una feina molt minuciosa. El problema és que, per no perdre la feina, eren més papistes que el Papa i els seus arguments arribaven a ser imbècils. Intentaven que res els passés per alt i tiraven pel broc gros.

Què diuen avui de la seva feina els censors amb qui ha parlat?

Hi ha de tot. Però la majoria s’excusa dient «jo feia el que em manaven». Però bé podien haver treballat d’una altra cosa, si haguessin volgut. No eren soldats.

Hi havia censors arreu, funcionava amb jerarquia, de manera que tothom estava ben controlat, semblava l’Stasi

Dona, era una feina descansada.

Ser censor era un privilegi. A més, tenien sensació de poder, eren treballadors del ministeri.

Ha trobat algun censor penedit?

Penedir-se’n, no, però alguns reconeixen que van ser més papistes que el Papa. No tots arriben a fer aquesta reflexió.

Ja devien tenir una edat, quan els va trobar.

Eren persones molt grans, només en queden vius dos dels que vaig entrevistar per al llibre. En vint anys que he trigat... Els dos que queden eren censors jovenets.

Els ha regalat el llibre?

Encara no, però aviat aniré a Madrid i els el portaré, i tant.

Abans ho ha insinuat: encara hi ha censura musical?

Totalment. Quan s’acaba la dictadura, la censura continua: no es pot atacar l’església, l’exèrcit ni el rei, els tres poders fàctics. A banda d’aquests -que és molt fort, pensi en els casos de Hasél i Valtònyc- hi ha una censura encara més greu, que és la de les discogràfiques i els programadors, que posen impediments a actuar o a ser programats, segons què hagi fet abans l’artista. Avui et diuen com has de vestir i què no pots dir si vols vendre.

Ser censor era un privilegi. A més, tenien sensació de poder, eren treballadors del ministeri

La correcció política és també censura?

És clar que sí, no és més que mutilar una obra. Sempre hi ha hagut censura, però en una dictadura es munta un ens específic per a dur-la a terme, mentre que ara el crida a vostè el director del diari i li fot una esbroncada. I què fa la gent normalment? Callar i atorgar, per així mantenir la feina. Per poder dir «aquí et quedes», s’han de tenir dignitat i diners.

L’esquerra s’ha tornat censora?

És que l’esquerra està cada vegada més al centre, almenys alguns partits. A més a més, hi ha gent d’esquerres que vol el poder i, un cop és a la poltrona, no la vol deixar. Aleshores, fan el possible perquè ningú els posi pals a les rodes, eliminant la crítica. És molt trist, però encara és més trista l’autocensura. Per evitar problemes, els artistes eviten tocar determinats temes.

A vostè li passa?

Del que més orgullosa estic és de no haver-me autocensurat en aquest llibre.

Ni ningú l’ha volgut denunciar?

No. I si algú vol fer-ho, endavant, que li trauré uns quants documents que demostren la veracitat del que he escrit. No és una novel·la, és una crònica, tot el que hi surt té rigor històric i de tot en tinc documentació. Per això ningú ha piulat.

Als concerts hi anaven els policies. Se’ls torejaven força, hi havia mànagers que se’ls enduien al bar

Algun artista va destacar per sobre dels altres com a objectiu de la censura?

En Raimon. Però perquè va tenir una trajectòria molt llarga. En segons quines èpoques, va ser molt censurat Lluís Llach, per exemple. També Pi de la Serra, Ovidi Montllor... En canvi, a la Bonet n’hi van censurar només quatre, però va estar anys sense poder cantar Què volen aquesta gent.

Els censors anaven als concerts?

Ells donaven les ordres, hi anaven els policies. Se’ls torejaven força. Hi havia mànagers que se’ls enduien al bar. O si marxaven a la mitja part, es cantaven les cançons problemàtiques a la segona part. Les cròniques que feien els policies dels concerts eren totalment rocambolesques.

Dedica força pàgines a Girona.

Vaig descobrir que el censor de Girona havia sigut molts anys en Mariano Oliver. Als documents que jo havia trobat, no posava el seu nom, i no sabia si la firma era seva. Un dia, en una llibreria gironina de segona mà, vaig demanar un llibre de Mariano Oliver per saber com escrivia, però i hi havia una dedicatòria seva. Vaig reconèixer la firma. Així el vaig enxampar. Tinc molta documentació del censor de Girona. Vaig voler parlar amb el seu fill, però em va respondre l’email. Quan ell va deixar el càrrec de censor, el va ocupar una dona.

Paritat durant el franquisme...

No oblidem que també hi havia moltes senyores del règim, i van ser censores. 

Subscriu-te per seguir llegint