La Rodoreda que lloava Bertrana i retreia els errors de sintaxi a Pla

«Em dolen unes quantes errades que no són d’impremta, ni poden inculpar-se a cap linotipista, puix que són falles de llenguatge i de sintaxi que en un escriptor de la categoria de Josep Pla són de doldre més encara», assegurava una jove Mercè Rodoreda sobre Madrid, de l’escriptor empordanès. Amb el pseudònim de Just d’Esvern, l’autora li recriminava «una rastellera de ‘de què’ imperdonables» i «uns quants, pocs, ‘donar-se compte’ en lloc del correctíssim verb ‘adonar-se’», tot i que, en general, recomanava el llibre, «de bon llegir». 

Més entusiasmada va quedar, en canvi de Peikea, princesa caníbal d’Aurora Bertrana, que, afirmava, posseïa «el do màgic d’interessar des de les primeres ratlles». «Aurora Bertrana ha escrit unes pàgines brillants, plenes de dolcesa, d’amor, d’harmonia, i de sensualitat ultra mesura que posseeixen aquells països exuberants en la descripció dels quals és única», assegurava, i li agraïa «l’aportació a la literatura catalana». 

Del seu pare, Prudenci Bertrana, en lloava «una prosa a estones poètica, a estones ferma, segura, canviant de matisos, única per a descriure exteriors», si bé, a la crítica de El Vagabund li recriminava que el protagonista perdia «consistència», amb una psicologia «asfixiada», «sota el doll de prosa» del «nostre millor prosista català». 

Aquesta Rodoreda periodista, una jove de 25 anys capaç d’entrevistar autors consagrats o la filla i la dona del president Macià; la que escrivia crítica literària, teatral i cinematogràfica amb ploma esmolada i la que, rere pseudònims o sense signar, enfilava versos satírics -entre ells, un poema dedicat a Salvador Dalí, que comença amb «bigoti de rata, ull negre i obert, cervell de patata, fas cara de fred...»- és la que ha quedat recollida a Avui, que ens són familiars la browning i els gàngsters, editat per Comanegra. 

El llibre compila la producció periodística de l’autora de La plaça del Diamant apareguda en diaris i revistes entre 1932 i 1934, una «altra Rodoreda», amb un estil periodístic «implacable i asentimental, juganer, llampant», segons Mercè Ibarz, gran especialista en l’autora, que s’ha encarregat de l’edició del volum. 

Un «camp de fogueig»

Mercè Rodoreda havia debutat en el periodisme el 1932 a Mirador, La Rambla i La Publicitat, i més endavant es convertiria en una de les col·laboradores més actives de la revista Clarisme. La precedien Carme Karr, Anna Murià, Irene Polo, Rosa M. Arquimbau o Aurora Bertrana, amb qui compartia «la ironia i el to desimbolt», amb un periodisme fet en primera persona que vol «fer-se llegir».

I és que «el periodisme va obrir les portes als joves d’ara fa un segle i d’abans, en particular als que volien ser escriptors i més en particular als escriptors catalans. En el cas de les dones, encara més», sentencia Ibarz, una de les persones que més llum ha aportat als misteris rodoredians, amb treballs com Retrat de Mercè Rodoreda, Rodoreda, un mapa o Rodoreda: exili i desig. 

L’editora treu a la llum la Rodoreda que s’havia dedicat al periodisme en temps de la República, un «camp de fogueig» de la llengua i les proves d’estil abans de centrat del tot en la literatura que havia quedat oblidat, en part, per voluntat de la mateixa autora. 

Aquesta redescoberta jove que vol ser moderna, llegida i preparada, i molt directa a l’hora de tractar amb coetanis i clàssics, assegura Ibarz, també permet comprovar que la Rodoreda que marxa a l’exili «no era en absolut una escriptora sense formació», com s’ha dit en alguna ocasió, sinó que havia llegit molt. 

Llegint les cròniques, reportatges, crítiques de llibres, entrevistes o textos paròdics que va deixar enrere, a més, també es pot constatar «la transformació que les guerres i l’exili provocarien en l’obra i en el personatge públic de l’ardida, polifacètica, humorística, agosarada i molt treballadora periodista i escriptora».