«Pot ser que Orriols sigui més àrab que els àrabs que la molesten»

El comú denominador és la ciutat de Girona, on hi ha Oikia, un centre gestionat per la Fundació Resilis. Aquest servei integrat a la Xarxa de Centres d'Acollida de Catalunya rep i ajuda els denominats MENA (Menors Estrangers No Acompanyats). Als joves allí reunits se'ls va demanar com a tasca del curs de català relatar les seves vivències. D'aquesta activitat va sorgir Oikia. Relats d’infantesa, una novel·la gràfica que reuneix les seves històries editada per Raig Verd i liderada per Agustín Comotto (Buenos Aires, 1968), que s’ha encarregat de la direcció artística i també il·lustra. També s’han unit al projecte els il·lustradors Raquel Ródenas, Marc Torices, Nadia Hafid, Cristina Bueno, Susanna Martín, Pep Brocal i Matín Tognola.

Lidera el projecte d’explicar històries d’immigrants, un immigrant.

Tinc doble experiència. La primera etapa és com a refugiat polític a Madrid on vaig anar amb els meus pares. La segona comença el 1999 com a immigrant voluntari quan vaig decidir deixar l’Argentina. Continuo pensant que el tipus de migració que jo vaig fer, comparada amb la que ve de l’Àfrica, és privilegiada, entre totes les coses en tenir descendència europea.

Com sorgeig el projecte? 

M’ho proposa l’editora de Raig Verd. L’editorial té una relació amb el centre Oikia de Girona que acull infants en risc social, entre els onze i els divuit anys. Aquests nois van fer una feina explicant les seves experiències migratòries, en general traumàtiques. D’allà en sorgeixen vuit relats que l’editorial decideix fer llibre, una novel·la gràfica.

Quins diríeu que és el denominador comú d’aquestes històries?

Un trauma. Entren per diferents indrets i mitjans, amb pasteres des d’Àfrica, camions a través de l’Estret de Gibraltar, i creuen Espanya fins arribar a Girona. També tenim migracions internes, com un noi nascut aquí amb una família traumàtica de la qual fuig. Ve de Barcelona fins a Girona. Un altre que ve de l’Est.

El concepte «MENA» massifica?

Per això l’evito. L’esforç del llibre és separar i fer entendre al lector que són vides, amb una singularitat, no és una estadística de l’informe d’un estat, com ara la paraula MENA. Estem parlant de gent amb noms, família i la necessitat de moure’s per buscar una situació millor de vida, producte de l’expulsió, en molts casos econòmica. 

Són experiències molt dures. 

Sí, ho són. Pallisses, permanència en llocs esperant una pastera o un camió, consum de drogues, el risc de morir al mar, fred, un munt de factors. Però el llibre no fa esment de l’experiència que no vam poder relatar, una experiència femenina. Gran part d’aquests casos contempla la violació. 

Per què li costa tant a la gent posar-se al lloc de l’immigrant?

Hi ha diversos factors. És molt complex i pervers, el sistema. Vivim en una etapa de la història sota la hiperinformació. La realitat és un vídeo amb imatges. Això genera una intoxicació i manca d’empatia traumàtica. L’altre factor és que les migracions tenen a veure amb una qüestió de por del desplaçament econòmic. Tinc por que vinguin i em treguin el lloc.

A aquests nois se’ls ha demonitzat?

A Catalunya tenim Silvia Orriols, amb un discurs vinculat de manera directa a la migració. Li molesten els àrabs. Considera que perd la seva essència catalana. Potser Orriols és més àrab que els àrabs que el molesten. Que les migracions de segles hagin barrejat els seus gens purs i aris. Com que jo tinc barrejada la meva sang o com vostè té barrejada la seva. 

Subscriu-te per seguir llegint