«Volem ser moderns i juguem a desafiar el temps»

La novel·la succeeix l’any 2017 durant el pic de fervor independentista. En el descobriment de la lluita política, o la pèrdua d’un ésser estimat, els personatges es troben davant el desafiament de fer-se grans. Es tracta de la nova novel·la de l’escriptor i periodista Tuli Márquez (Barcelona, 1962), El Dia de la Independència (Alrevés Edicions) una història que tracta sobre la solitud i l’abandonament de la tercera edat.

L’escenari és la Catalunya de 2017. Per què ho fa coincidir amb aquesta data?

És un joc entre la independència física i la suposada futura dependència dels personatges. També entre la lucidesa i el principi de la demència. La lectura de la coincidència en el temps amb el referèndum de l’1 d’octubre la deixo a criteri del lector.

Els protagonistes saben que es fan grans, que seran persones més dependents.

El problema de la longevitat i de la dependència de la gent gran va creixent i no hi ha prou serveis ni residències ni diners per ocupar-se’n. Ja vam veure què va passar durant la pandèmia. Hauríem de prendre’n nota, però d’aquell «sortirem millor» que es proclamava al principi no crec que en quedi res. Tenim una sanitat sempre al límit de la seva capacitat.

Nosaltres també serem grans, i dependents, però això sembla que no importa. 

Volem ser moderns i juguem a desafiar el temps. Jo crec que el progrés posarà les vies per a un futur millor. Viurem més temps amb una millor qualitat de vida i, al final, recompondrem la situació. Però em sembla que primer haurem de passar per una zona crítica per tornar a treure el cap, sense voler sonar apocalíptic.

Què falla avui dia pel que fa a la visió que tenim de la tercera edat? 

El que falla és el menyspreu polític cap a la gent gran, reduïda a una estadística i a un càlcul de pensions. La socialdemocràcia ha passat a millor vida i dubto que el paradís nòrdic i alemany en doni per a més en una segona generació. Dit això: la naturalesa ens farà ensopegar perquè ens adonem que existeix alguna cosa més després dels seixanta anys.

Diu que, en un moment, no podia fer altra cosa que escriure. D’on creu que ve aquesta necessitat d’escriure? 

Porto des del 2006 escrivint cada dia moltes hores, i amb aquesta necessitat d’explicar el que passa, o el que crec que passa. Apuntant cap amunt o cap a nosaltres, m’és igual, perquè tots som responsables. Però que no em malinterpreti: personalment soc un moralista, però no vull ni pretenc que la meva escriptura ho sigui. Com a periodista, el que vull és mostrar i que sigui el lector qui jutgi. I si faig aquest efecte, vol dir que no ho estic fent bé.

Un dels seus personatges cau en depressió, mentre que un altre s’agafa a l’independentisme. És necessari agafar-se a alguna cosa? 

A allò que un cregui necessari i que li pugui treure un profit vivencial. Molta gent gran va viure una segona joventut amb el procés i m’alegro per això. Jo vaig viure alguna cosa semblant durant la transició amb setze anys i ara ja em pilla fora i cansat de l’opinió política. En el cas de la Pepi, era una persona buida d’ambicions i el procés la va portar a creure en alguna cosa i la va omplir de motivació. Després, el procés va resultar un engany i va provocar una gran decepció. Per això, els seus líders haurien d’anar-se’n a casa i deixar-ho estar, perquè estan condemnats al fracàs.

Com s’imagina la seva vellesa? Com li agradaria que el trobés? 

Ja faig el que vull, que és escriure, i fa temps que preparo la meva vellesa, això sí, amb les últimes voluntats signades per si de cas. 

Subscriu-te per seguir llegint