El miracle de fer cantar i ballar els gironins

Un comprèn que, a la que es van anar fent grans, Mocedades era un nom que es prestava a bromes i millor canviar-lo, primer per Madureces i més endavant per Senectudes, segons anés passant el temps. Ells van optar per El Consorcio, que si bé és cert que remet a corporacions i societats, permet formar-ne part a qualsevol edat. I El Consorcio va cantar aquest divendres a l’Auditori de Girona, amb la mateixa professionalitat, qualitat i intensitat que quan eren joves, és a dir, Mocedades.

Mocedad tampoc no era el més abundant entre el públic, majoritàriament d’edat més aviat provecta. Estic per assegurar que tenies dret a millor seient, segons el nombre de pròtesis que portessis al cos. A mi em va tocar a una excel·lent dotzena fila de platea gràcies al fet que en porto tres - maluc, oïda i ull-, de cara a l’any vinent -El Consorcio ens va assegurar que tornaria- estic pensant a col·locar-me’n una altra, aquesta com la del falconer de la Lazio, a veure si així avanço cinc files més.

No va venir Amaya, la veu principal del conjunt, malalta des de fa temps. La va substituir Allende Blanco Uranga, filla de Sergio i Estíbaliz, un retrat clavat de la seva mare, tot i que sense trenes, i amb una descomunal veu, marca de la casa a la família Uranga. Allende es va endur l’ovació de la nit en interpretar Palabras de amor, la versió en castellà de la cançó de Serrat. El mateix Serrat hauria caigut de genollons en escoltar el seu immortal tema en la veu d’Allende.

Valgui la menció a Serrat per indicar que El Consorcio, l’experiència és un grau, completen el seu espectacle amb algunes cançons alienes. No qualssevol. Algú que inclou en el seu repertori temes de Serrat, Cecilia, Armando Manzanero i fins i tot un himne immortal de The Mamas & The Papas, es podria permetre completar el concert amb el soroll d’una rentadora i tindria igualment èxit. No va ser el cas, per descomptat. Tómame o déjame, Maitetxu mía, Amor de hombre, Le llamaban loca, Secretaria, Quién te cantará... peces que han quedat en la memòria de diverses generacions, van anar desfilant per l’escenari, fins a arribar a Eres tú, el tema compost per Juan Carlos Calderón que els va dur a Eurovisió i els va llançar a la fama. Per què malgastar expressions rebuscades per dir-li a algú que l’estimes, quan n’hi ha prou de dir-li que és com aigua de la font, com el foc de la llar, com pluja fresca en les mans o com una guitarra a la nit? Menys és més, o el triomf de la senzillesa. Si a més tot això es canta amb la veu d’Amaya o d’Estíbaliz, el triomf està assegurat.

En absència d’Amaya, són Estíbaliz i el seu germà Iñaki els que agafen les regnes del conjunt, i ho fan amb fermesa. Van aconseguir fer cantar i ballar el públic gironí, cosa que en si mateixa ratlla el miracle. Acostumats com deuen estar a què tres bascos en un bar, després del cinquè xacolí et munten un orfeó, devien creure que a Girona seria igual, pobrets. Els va costar, però al final, amb pròtesis i tot, ens vam aixecar tots a ballar Cantinero de Cuba i a acomiadar-nos fer el trenet amb El chachachá del tren.