«Temporada Alta serà purament gironí, però es faran set o vuit coses a Barcelona»

Al desembre va anunciar que abandona la direcció del festival Temporada Alta, però no plega del tot. Li sap greu deixar-ho?

Gens ni mica. Ja feia un any i mig que hi pensàvem i que en Narcís Puig, el meu substitut, ho sap. Tot té un moment i està bé que la transició es faci amb temps i ben feta, de forma natural. Ara treballo gairebé les mateixes hores, tinc una jubilació activa: treballo mitja jornada a Bitò, en estratègies de futur, i la resta la dedico de forma altruista a la Fundació La Ciutat Invisible. 

L’entitat que s’encarrega del projecte educatiu del festival.  

Em fa il·lusió treballar en dues línies des de la fundació: pensar en el futur de la ciutat i de la cultura i intentar treballar al màxim en allò que no llueix, la feina a les escoles i instituts, que té tot el sentit. L’única cosa que pot cohesionar una mica el país i la ciutat és una certa cultura comuna, amb tota la diversitat, però que no hi hagi compartiments tancats. 

Deixa el festival després de tres dècades, amb la programació més llarga, 110 espectacles, i rècord d’espectadors, més de 60.000. Ni de lluny s’ho podien imaginar quan van començar amb quatre muntatges a La Mercè l’any 1992. 

Ni ens ho plantegem ni aquella programació surt com una idea meva, surt d’una idea d’en Josep Domènech i d’en Quim Masó, els meus socis. Els primers vuit o deu anys ho fèiem junts, sobretot en Domènech. 

«He trobat a faltar anar més de bracet en l’estratègia municipal»

Què marca el punt d’inflexió per convertir el festival en el que és ara?

No hi ha data, perquè el creixement va ser lent, en nombre d’espectacles i, el més important, en objectius, que es van marcant cada quatre o cinc anys. Això és el que ha anat bé, haver anat creixent a poc a poc. Temporada Alta té fortaleses, com la relació bona amb el públic, els artistes i els agents artístics del país i de fora i el fet que la meitat dels recursos provinguin de les taquilles i els patrocinadors, i això no hi ha cap altre festival a Europa que ho tingui. Però també tenim debilitats, no som ximples. 

Quines?

Tenim un espai propi, Girona i Salt, però no una casa pròpia i, per tant, depenem molt de la relació que tens amb qui té els espais. Això té inconvenients però també avantatges, perquè en funció de la situació no està anquilosat. L’altra és la relació amb les institucions, que funcionen totes amb convenis anuals i un festival com el nostre treballa amb molts projectes europeus a anys vista. 

Quan comença a mirar cap a fora el certamen?

Aviat, el quart o cinquè any ja vam portar els primers espectacles d’Itàlia i França. En la programació el salt gran són els primers espectacles de Peter Brook i Isabelle Huppert, i després ja venen les coproduccions i la feina amb gent de fora. 

«L’única cosa que pot cohesionar el país i la ciutat és una certa cultura comuna»

Ha sigut una sort haver nascut en una ciutat petita i no a la capital?

Sí, aquí tot és més controlable, has pogut créixer amb el públic, la gent de Girona ve molt al teatre, se’n parla, i en una ciutat gran quedaria diluït. També té inconvenients, com menys espais, però busques com solucionar-ho. 

Temporada Alta és un festival de gestió privada però amb una important aportació pública. 

Som un festival estrany a Europa, on la majoria són públics. 

Quina relació ha tingut amb els diferents governs municipals?

En general, cordial i correcta. Però potser en alguns moments els governs municipals haurien d’haver demanat més què volien per la ciutat. No de programació; cap empresa, que són les que aporten més diners al festival, ha influït en la part artística i les administracions tampoc, però he trobat a faltar anar més de bracet en l’estratègia municipal. 

La Generalitat triga a sumar-se al festival, ho fa el 2003.

Recordo que un conseller em va dir que la Generalitat no ajudaria mai un festival així, fet a Girona, i ara és el principal suport públic amb diferència, perquè el veuen com el festival del país, es fa a Girona, però que irradia a molts llocs. 

«M’hagués fet il·lusió que Girona fos la ciutat del teatre, del país per descomptat, i europea i això no va poder ser»

Amb què es queda d’aquests anys?

Em fa molta il·lusió haver aconseguit un públic que et fa confiança i que et permet fer una cosa que com a programador és una mina, no haver de patir com un boig per si venen o no perquè tens una base sòlida. Hem crescut amb una part de la ciutat, perquè només el 20% ve de fora, no som el Museu Picasso. (riu) Acompanyar trajectòries d’artistes està bé i fa il·lusió, hi ha gent a qui has vist començar, com en Rigola, la Subirós... o els internacionals, i això et permet no haver de picar portes, sinó que proposin ells i vulguin tornar. I l’altra cosa és l’equip, que no el té cap altre certamen. Jo m’ho he passat molt bé, no em queixo pas. 

Quin ha sigut el moment més difícil, la pandèmia?

No. La pandèmia era complicada, però a mi aquestes coses em posen (riu). Treballaves per uns objectius: que els artistes i tots els de l’empresa cobressin, que les relacions es mantinguessin... no va ser un especialment dolent. 

I veure que El Canal no funcionava?

Sí, això sí. Els diners els vam anar a buscar nosaltres a Europa, es va fer un projecte pensant que seria un lloc de producció europeu i potser m’equivoco, però crec que hauria sigut un lloc de creació internacional com ho és ara Temporada Alta. Entendries un canvi de línia, és públic i poden fer el que vulguin, però que es tanqués tot aquell temps sense saber el motiu i quedés mort feia pena i misèria i condicionava el festival, perquè estava pensat com un paquet. Nosaltres vam passar a fer més produccions des del festival, i ara El Canal té una altra línia, que no és la que jo li hagués donat, però té un sentit. Ara és un projecte que no correspon al que era, però té una idea al darrere i el que podem fer és col·laborar-hi. 

Que la idea original d’El Canal s’estronqués ha fet que el festival sigui ara un dels grans motors de creació de l’escena catalana?

El fracàs de El Canal fa que Temporada Alta posi més èmfasi en la part de producció i coproducció, però jo crec que hi ha un problema gros de ciutat i no només de ciutat, també de país: tothom mira la seva barraca. Dir que això beneficia Temporada Alta no tindria massa importància, el que en té és que el total tingui un sentit, i a mi m’hagués fet il·lusió que Girona fos la ciutat del teatre, del país per descomptat, i europea i això no va poder ser, però no passa res. 

Un dels condicionants perquè no ho hagi pogut ser és la falta d’espais per acollir espectacles de gran format que ha assenyalat reiteradament.

Això és un problema que, tot i que ho he anat traient, no m’obsessiona. Però si tu mires a mig termini, quan tu ja no hi tinguis res a veure -que jo ja no l’hi tindré ni a la curta-, has de pensar què passa si hi ha una idea. I a aquesta idea li falta un espai d’aquest tipus. Jo entenc que la ciutat és la ciutat i es pot fer el que es pot fer, que no és una prioritat perquè n’hi ha d’altres, però m’hagués agradat que hi hagués més converses sobre si això té sentit o no, si es pot fer i, si no, com es pot arreglar. 

Quan ho ha plantejat a l’Ajuntament no ha rebut cap mena de resposta?

Ho he comentat moltes vegades, en rodes de premsa, i el que vull dir és que hi ha i hi ha hagut bona relació, ja ve d’abans, però és un tema que mai m’han dit: «va, parlem -ne», per descartar-ho o no. Quan dic que tothom mira molt la seva barraca, és perquè falta una visió més general de tot per decidir les coses. I decidir no vol dir decidir que sí, pot voler dir que no o simplement «parlem-ne d’aquí a vint anys» o dir «estàs boig». Crec que això falta a la ciutat, una visió a cinc o deu anys vista, i a vegades falta al país. 

El Departament de Cultura podria tenir aquesta visió més global. 

En els últims anys hi ha hagut més converses amb visió nacional, de quin sentit té el festival a nivell internacional... hi ha hagut més conversa d’estratègia amb la consellera Garriga i també ara. I aquí hi ha un bon acolliment a la ciutat, però trobo a faltar una visió més a mig termini, i no tany de cadascú la seva parcel·la. 

El festival ha solucionat la manca d’escenaris grans programant fora de la ciutat, portant un o dos espectacles l’any a Barcelona, exemple.

Pel festival no és un gran problema, perquè s’ha fet alguna cosa a Barcelona i aquest any se n’hi faran set o vuit. Temporada Alta és de Girona, és un festival gironí, nascut aquí i que no tindria sentit fora, però no té la cotilla que té allò públic, té cintura per moure’s. Si tu veus que no ho pots fer aquí, busques fórmules que altres llocs no farien però que no trenquen res perquè és un festival de país. El festival es farà a Girona i serà purament gironí, però es faran coses a set o vuit llocs de Barcelona. Tindrà aquesta extensió com la té a Figueres o Torroella. 

En el seu comiat va assegurar que el festival guanyaria en densitat, no en quantitat. Es referia a aquestes noves seus?

Més seus i també, que hi havia el risc que es perdés una mica per la falta d’espais, donar-li l’equilibri internacional. Portar coses internacionals és fàcil, les pagues i ja està, però hi ha la segona part d’establir relacions. I això amb el festival d’Avinyó ha sigut claríssim, s’hi han dut espectacles catalans per aquesta relació. 

Com serà el festival a partir d’ara? 

L’únic que ho pot dir és en Narcís Puig. Portem catorze anys junts i abans havíem treballat des del Lliure i a la Biennal de Venècia. La línia estratègica sí que està marcada, els eixos bàsics. Traurà la palla i afegirà alguna cosa nova, però el que és segur és que jo no intervindré per res en la línia artística, ni parlaré amb artistes ni companyies. Serà un festival de país, amb una mirada pròpia d’ell i unes línies mestres, com que és un festival variat i amb relacions internacionals.

Subscriu-te per seguir llegint