Pablo Ferrández, el violoncel·lista del moment

La fórmula de concert d’una gran estrella acompanyada d’una orquestra capaç ja s’ha convertit gairebé en la norma de moltes programacions. La d’Ibercamera a Girona segueix aquesta línia que ha reportat bons espectacles. És evident que es troba a faltar el segell que només poden oferir les orquestres de primera línia però, aleshores, el preu de l’entrada s’hauria de multiplicar per tres. Potser en algun moment es podria pensar en portar una de les formacions simfòniques que formen el top ten del panorama actual. Després de la singladura que porta l’Auditori de Girona no seria impensable pel que fa a la seva línia artística.

Ibercamera portarà per primera vegada a Girona la segona de Mahler

Sigui com sigui, la simfònica WDR de Colònia és una formació valenta amb una sonoritat molt càlida, compacta i ben equilibrada. Sota la batuta d’Andrés Orozco-Estrada funciona com un rellotge. Els plans sonors estan al seu lloc i l’expressió està a un molt bon nivell. 

El Festival de Pasqua de Peralada acull l’estrena mundial dels ‘Responsoris de Setmana Santa’, de Bernat Vivancos

Això els permet afrontar partitures com la cinquena de Txaikovski, que és una peça del gran repertori estimada i pel gran públic. És una pàgina colossal, exuberant i amb final triomfal que permet que les cordes de la WDR puguin lluir els perfils carnosos ben musculats. Aquesta és una de les seves grans fortaleses. Diria que en el concertat hi ha una molt bona factura però és una manera de fer molt estàndard. Crec que en aquest sentit és on es troba a faltar més l’envergadura de les orquestres de gran calat.

El reclam era Pablo Ferrández. Sobretot el músic, però també el seu relativament nou instrument. Es tracta d’un violoncel del lutier de Cremona Antonio Stradivarius que es considera un dels cinc millors instruments del món en aquesta categoria. El tàndem perfecte estava servit. 

Ferrández s’ha convertit en un músic especialíssim que ha sabut fugir del cànon que aposta sobretot per la rotunditat. Representa una veu que no li calen espectacularitats i focs d’articici banals, però a ningú se li escapa que cuida una sonoritat arrodonida. 

A més a més, és dels pocs artistes que ha aconseguit eliminar atacs punxants que busquen espectacle. Va establir un diàleg amb l’orquestra clar i expressiu. 

Aquest és el camp on excel·leix. Ha creat una forma de dir amb un gran so, sí, però sobretot una voluntat d’explicar cada espai musical com pocs violoncel·listes per més populars i prestigiosos que siguin.

 I tot això, ho ha fet en el concert de Schumann per a violoncel i orquestra on molts artistes es deixen endur pel romanticisme histriònic. Ferrández ha estat valent en la recerca d’una expressió musical genuïna.