Clàudia Cedó porta al Lliure una obra amb actors amb diversitat funcional

L’exclusió, la dependència, la sobreprotecció i la vida familiar amb un fill discapacitat no és fàcil. De com els tracta la societat i del seu dret a ser respectats com un més parla Fantàstic Ramon, amb dramatúrgia i direcció de la banyolina Clàudia Cedó. És protagonitzada per una dotzena d’actors amb discapacitat i sense. «És una comèdia amb tocs fantàstics», ha explicat Cedó, fundadora d’Escenaris Especials i autora d’obres com Una gossa en un descampat i Mare de sucre. En aquesta última, aplaudidíssima en el TNC, ja va disposar d’un equip mixt d’intèrprets, amb necessitats especials i sense, alguns dels quals repeteixen en aquesta nova creació. És la primera producció pròpia del Lliure amb actors amb diversitat funcional que no solem veure en els escenaris professionals i estarà en cartell del 2 d’abril al 4 de maig.

Andrea Álvarez, Marc Buxaderas, Francesc Ferrer, Jordi Galià, Xicu Masó, Mercè Méndez, Anna Moliner, Edgar Murillo, Judit Pardàs, Vanessa Segura i Kathy Sey protagonitzen aquesta obra. Però el veritable protagonista és Ramón, una marioneta de tela sense ulls, ni boca sense la qual no hi hauria obra. El seu naixement planteja tota mena de preguntes no sols als seus pares sinó a la comunitat. Fantàstic Ramon s’ha nodrit a partir de les improvisacions que Cedó ha realitzat amb els intèrprets, la majoria d’Escenaris Especials. «El que diuen a Ramón en l’obra són totes les coses que els han dit a ells», comenta la directora. La peça pot llegir-se com una rondalla sobre l’alteritat, el rebuig a qui és diferent i la possibilitat d’estimar a algú que està fet d’una altra pasta.

L’obra segueix la vida de Ramón i tots els reptes que comporta la seva criança. La banyolina atorga als intèrprets amb necessitats especials rols de persones normatives. Per exemple, Buxaderas encarna al capellà del poble. «Haig de fer un esforç per a no jutjar el que diu el pare Prudenci, especialment quan haig de dir la frase: ‘El Senyor és Déu dels físicament sans i mentalment forts però també dels físicament minusvàlids i mentalment discapacitats’. Dir això per a mi, que vaig en cadira de rodes, costa», admet. Al principi, «em preocupava com fer un personatge que queda tan allunyat de mi. Però estic content perquè li hem trobat el to. Té humor».

Murillo, que és sord, s’estrena amb Cedó, però ja ha participat en alguns muntatges, entre ells un amb El Conde de Torrefiel. Parla en llengua de signes i s’expressa així en l’obra on encarna allò que segurament mai podria fer en la vida real: ser locutor de ràdio. Però no necessita la presència física d’un traductor en escena. «M’encanta el meu paper perquè és fidel a la meva identitat, només faig signes», diu Murillo que treballa com a dissenyador gràfic i també fa fotografia, dibuix, curts, cinema... «L’art ha estat sempre la meva via de comunicació des de petit. Els meus pares no sabien com comunicar-se amb mi i em van donar coses per a dibuixar. Era perfecte per a comunicar-me amb el món. Per a mi l’art és vida», assenyala Murillo que té altres projectes en marxa, entre ells un amb Netflix.

Altres mirades

Fantàstic Ramon és el primer projecte propi d’Ànima Lliure i no hauria pogut existir sense el suport de la Fundació Banc Sabadell. La part social i inclusiva del teatre és una part fonamental per a l’equip de Julio Manrique, director del Lliure. La seva idea és fer teatre per a tots i amb tots, és a dir, obrint els escenaris a un espectre ampli de persones. «El teatre ha de tenir ànima i sentit», diu Manrique. 

Impregnar el teatre de la perspectiva d’artistes amb diversitat funcional fins a aconseguir que la seva participació en muntatges ja no sigui notícia és l’objectiu d’Ànima Lliure, un projecte cultural i social que utilitza el poder transformador del teatre a tots els nivells en integrar en la creació a tota mena de persones i descobrir la riquesa que aporten persones amb necessitats especials. «Cal donar visibilitat a persones amb veus, cossos i mirades diverses», conclou Manrique.