Alfred García homenatja les seves arrels amb carícies a l’ànima

Una de les imatges que quedaran per la posteritat és Alfred García tancat al lavabo d’un pis on no havia estat mai després de passar la primera nit amb la que acabaria sent la seva parella, enregistrant amb el mòbil gairebé a cau d’orella la melodia de Els teus ulls. «Les cançons venen quan menys te les esperes», va confessar dissabte a la nit entre rialles el cantautor del Prat de Llobregat a l’Auditori de Girona. Perquè aquesta és, precisament, una de les gràcies dels concerts de presentació de nous àlbums: que els artistes (amb més o menys generositat i amb més o menys gràcia) revelen com van gestar alguns dels seus temes.

L’exconcursant d’Operación Triunfo (perquè sí, perquè així va saltar a la fama) va desenterrar el seu àlbum de records, des de la seva infància escoltant Rumba Brava i Peret (el seu tiet en va ser el representant) a la seva irrupció al món del pop, on «sempre m’he sentit un infiltrat», passant pels seus primers bolos recorrent bars de Barcelona entonant versions fins la persecució de paparazzis.

Aquest tercer disc, va confessar, és el «més he gaudit composant». I és que el treball és un homenatge a la seva família i a les seves arrels, marcades per la rumba catalana i el flamenc. «Ningú ho hauria dit quan vaig començar la meva carrera», va proclamar en to irònic. Alfred García va demostrar una vegada més que és un virtuós de la veu, en un concert en format íntim amb els músics asseguts en cadires de fusta i pauses entre cançó i cançó per afinar les guitarres «perquè aquí no hi ha ni playback ni auto-tune». Un homenatge, també en les formes, a la música d’abans, on el cantautor va anar desgranant els temes que formaran part d’aquest nou disc «tan mediterrani» (una data de publicació que estudiadament no va revelar). Alguns, com T’estiu, Rumba catalana o Llamas en el cielo ja s’han avançat, mentre que d’altres els va interpretar per primera vegada, com Las cosas sencillas (un tema que parla dels seus «essencials» per ser feliç que va composar en mitja hora); El meu destí (serà una col·laboració amb un artista que «allà on va arrasa»); o Estrella, que és «una de les millors tornades que he fet mai».

També, però, va ser un concert reivindicatiu, on va denunciar la «mala gestió» del govern de la Comunitat Valenciana amb la DANA o l’ampliació de l’aeroport del Prat: «Una nova pista no pot fer desaparèixer el meu poble ni els paisatges de la meva infància, vull que els meus fills coneguin El Prat tal i com l’he pogut veure jo».

Amb la seguretat de qui està convençut d’haver fet la feina ben feta, Alfred García va deixar clar que cada vegada s’agrada més, exhibint múscul amb la veu i amb la posada en escena, però també demostrant les seves habilitats amb el teclat, la guitarra i el trombó. Dues hores de concert (on va parlar tant com va cantar) per posar en valor la senzillesa i l’autenticitat, despullant la seva ànima per acariciar la del públic.