Sylvain Prudhomme: «Hi va haver centenars de milers d’aquests fills de l’enemic»

L’escriptor francès i guanyador del premi dels Llibreters francesos 2024 Sylvain Prudhomme (La Seyne-sur-Mer, 1979) va visitar Catalunya per presentar la seva última novel·la El nen del taxi, un llibre sobre els nens no reconeguts de soldats nascuts a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Anomenats «fills de l’ocupació», la novel·la il·lumina un capítol poc conegut de la postguerra i el llegat emocional dels conflictes bèl·lics a Europa.

Què li va fer interessar-se per la història dels «fills de l’ocupació»?

El punt de partida és autobiogràfic i familiar. Va ser el descobriment, dins la meva pròpia família i durant el funeral del meu avi, del fet que ell mateix havia tingut un fill amb una noia alemanya, concebut quan era soldat francès ocupant Alemanya després de la capitulació del 8 de maig de 1945. Volia saber-ne més i, com el protagonista del llibre, vaig iniciar una recerca dins la meva pròpia família.

Era habitual que els soldats tinguessin fills en territori enemic?

Hi va haver centenars de milers d’aquests fills de l’enemic, tant a França com a Alemanya. A França, es tractava de fills de soldats d’ocupació alemanys, que sovint eren allotjats amb famílies. A Alemanya, eren fills de soldats d’ocupació francesos, però també de presoners. N’hi havia molts que naixien d’històries d’amor. Però també de violacions, de dones obligades a prostituir-se per sobreviure i alimentar les seves famílies.

Les mares d’aquests nens van patir represàlies?

El seu destí va ser, en la majoria dels casos, molt dur. Van ser vistes com a traïdores, no només pels homes i dones de la seva generació, que havien viscut la guerra del 1939-1945, sinó també per la generació dels seus pares, que havia viscut la del 1914-1918. Rebuig, humiliacions, ostracisme: van ser experiències de maternitat -i, pels infants, inicis de vida- gairebé sempre molt dolorosos.

Quina prova tan dura devia ser, sobretot, per als infants!

Efectivament. Vaig escriure aquest llibre pel xoc que vaig sentir en descobrir el destí d’aquells centenars de milers de dones i criatures. La meva novel·la narra el drama d’un d’aquests infants i de la seva mare.

L’opinió pública els va demonitzar, a aquests infants.

La condemna de l’opinió pública va ser ferotge. Es va encunyar un nom terrible per a aquestes relacions entre dones civils i soldats estrangers: «col·laboració horitzontal».

Però l’amor no entén de fronteres…

És clar que no! I s’alimenta de prohibicions, d’obstacles. És tema de milers de novel·les i obres de teatre.

Quines són les conseqüències del que s’oculta i no s’explica?

Els secrets i les paraules no dites poden donar la il·lusió d’una calma, d’una tranquil·litat preservada. En la meva novel·la intento parlar d’aquesta falsa «pau» que sempre exigeixen aquells que es neguen a deixar-nos parlar dels fets vergonyosos. En realitat, no és cap pau.

La memòria és obstinada.

Sí, «els records persisteixen, tornen des de sota». És una cita de Georges Hyvernaud que considero molt encertada. Per molt que intentem ocultar o reprimir les coses, tornen i habiten el present.

Subscriu-te per seguir llegint