Un llibre recull l’evolució històrica de la joguina creada a Catalunya i València

La doctora en arqueologia, museòloga i especialista en gestió i conservació de patrimoni cultural, María del Agua Cortés Elía, recorda que la seva àvia tenia una casa de nines de finals del segle XIX. «Era enorme, com un armari, tenia ascensor, cuina feta amb marqueteria...». Els nets, jugant, la van destrossar. Allò se li va quedar gravat i, potser, partint d’aquell record va començar a col·leccionar primer els mobles d’aquella casa i, després, va ampliar amb taules, cadires, llitets... Aquesta passió, compartida per la seva mare que col·leccionava nines i un oncle, joguines de la postguerra, l’ha dut a aprofundir en l’estudi del món de la joguina que ara ha pres forma de llibre, Joguines d’abans, dins la col·lecció Eines i Feines de Brau, que va presentar dimecres al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres. El lloc no és casual, ja que el fons d’aquest museu hi té un pes destacat.

María del Agua Cortés constata els pocs estudis científics que s’han fet sobre joguines a Espanya: «És un tema que ha quedat com aparcat potser perquè, en tenir-ho tan a prop, no li hem donat la importància com a tema històric». Durant les diverses Exposicions Universals, on participaren molts productors, es van fer les primeres recerques, però va caldre esperar a Josep Corredor-Matheos i els seus llibres pioners La joguina a Catalunya (1981) i El juguete en España (1989). Tot i el que ha vingut després són exposicions puntuals o guies de museu, a excepció de la tesi doctoral de Pere Capellà sobre la indústria de la joguina a Barcelona (2016). L’excepció es troba a València, gran centre productor des d’abans de la Guerra Civil Espanyola que pren el relleu a Barcelona, primer de nines i després de joguines de llauna, que disposa de molts museus de joguines i on sí que s’ha fet molta recerca. 

Ara, dins aquest marc, i amb la voluntat de recollir tot el que s’ha fet fins al moment, apareix Joguines d’abans de María del Agua Cortés, un llibre que l’autora adverteix que no es dirigeix a experts, sinó al gran públic i que abraça el període que va del segle XIX fins a la dècada dels 80 del segle XX lligant-ho als avenços tecnològics i tècnics i a l’adaptació a la indústria que va incidir en la producció. 

Abans d’això, al segle XIX, qui volia una joguina s’havia d’atansar als tallers d’artesans on es feien soldats de plom o nines de cartó. «Les de roba es feien a casa. N’hi havia de cera, però només eren per qui les podia comprar», matisa Cortés. 

La guerra civil, quan el plom es va destinar a armament i sumat als problemes per aconseguir materials, obligà a fer un canvi. És quan irromp el plàstic, «un material molt fàcil de treballar i que permet fer molta cosa, però que necessita maquinària». Aleshores tot s’industrialitza i s’apliquen idees brillants. Així, per exemple, «molts productors de soldats de plom reutilitzen els motlles per fer-ne de plàstic o de goma». 

Tota aquesta adaptació va lligada a l’evolució dels gustos dels infants que actualment retornen a una joguina més tradicional, de fusta. «És lògic, si tens una època de molt progrés i ús de plàstic o ferro després es vol tornar a l’original, lligat també a una educació que usa la joguina per formar».   

El llibre, profusament il·lustrat amb fotografies de gran qualitat de museus i col·leccions del país, posa en evidència la importància de Barcelona, a principis del segle XX, com un centre de producció molt important on es feien des de les nines de porcellana de la casa Lehmann, passant pels soldats de plom o joguines de cartó «que assecaven als terrats» perquè «hi havia molta economia submergida i la gent treballava a casa». Això fins que, després de la guerra, València agafa el relleu.  

Cortés confessa que a ella, d’aquest món, l’atrau el disseny, tot el que explica la joguina de l’època en què es va fer, «la seva concepció i el perquè els gustos d’una època concreta influeixen amb una determinada forma que se li dona». També incideix en la qualitat de fabricació a principis del segle XX que denota com «la mà de l’artesà era molt important» en tot el procés, «cosa que ara ha desaparegut». 

El llibre inclou una àmplia bibliografia i els divuit museus i col·leccions públiques de Catalunya i València. 

Subscriu-te per seguir llegint