«Seria un naïf si li digués que el món és meravellós»

Lluís Figueras & The Demons presenten avui (22h) a la sala La Mirona Unveil The Truth. En aquest primer disc la banda gironina desplega rock polsós amanit amb molt blues, especiat amb tocs de psicodèlia.

Ha format banda amb The Demons. Li agrada envoltar-se de dimonis?

Sí, que m’agrada. Els dimonis són divertits.

No fa ni una setmana de la mort del Papa i fan un concert. No respecten el dol oficial?

Nosaltres continuem endavant. Amb tots els respectes, això sí. Imagino que essent dimonis se’ns permet saltar-nos el dol oficial.

Unveil the Truth. Quina veritat pensa revelar-me en aquesta entrevista?

El tema va més aviat de veritat interior, aquestes veritats que ens amaguem a nosaltres mateixos. Coses que sabem que són d’una manera i fem veure que no ho sabem.

Imagino que essent dimonis se’ns permet saltar-nos el dol oficial

La gent se les sol guardar molt sovint, aquestes veritats incòmodes?

Tots ho fem, és una manera de defensar-nos, de protegir-nos. Tant poden ser accions que hem fet malament i no ho volem acceptar, a coses que sabem que no ens senten bé però preferim ignorar-ho. O parelles que no haurien d’estar junts i hi continuen.

Tanta mentida hi ha a la societat?

Totalment. Però el que trobo més interessant és la mentida que es fa un mateix. En aquest cas, desvelar la veritat és alliberar-se d’aquesta llosa. Perquè carregar amb això, que no ens fa cap bé, és una llosa. Molta gent creu que si ho mostra tot, es fa mal. Jo, en canvi, crec que si ens alliberem d’això, estarem més bé.

Un tema del disc es titula Burning hell. Es veu cremant a l’infern, Figueras?

Ostres, crec que no. De tota manera, Burning hell tracta un infern en vida, d’algú que s’ho passa molt malament.

Hi ha veritats que ens amaguem a nosaltres mateixos. Coses que sabem que són d’una manera i fem veure que no ho sabem

No serà vostè?

Sempre hi ha un punt autobiogràfic a les meves cançons, però m’agrada exagerar-ho.  

Les males experiències són la millor forma d’inspiració artística?

Crec que sí. Almenys així és en el meu cas. Després amplifico la mala experiència per anar a buscar el límit.

Per tant, com a autor, busca males experiències?

(Riu) Aquestes coses no cal buscar-les, arriben soles.

En quin moment li falta alè per a continuar, com canten en una de les peces?

Força vegades, tinc la sensació que em falta alè. De tota manera, la cançó parla d’una relació amorosa, de la necessitat d’un alè més per continuar.

Hi ha moments que costa, mantenir una relació amorosa. Però, si val la pena, es troba aquest alè necessari

Costa, mantenir una relació amorosa?

Hi ha moments que costa, sí. Però si val la pena, es troba aquest alè necessari.

El veig romàntic. Per això treu el disc només en vinil?

Si no fos romàntic, no tocaria rock&roll. Però ara mateix, el vinil té més raó de ser. Està ressorgint, perquè té això maco de prendre’t el teu temps, posar el disc, escoltar ara la primera cara i després la segona... I ningú té ja reproductor de CD, jo fa un parell d’anys em vaig comprar un tocadiscs.

Tot el disc té arrels nord-americanes. Déu n’hi do com està ara aquell país.

No estan en el seu millor moment, no (riu). És bastant decadent. Em penso que ho tenen molt fotut, als Estats Units, és un imperi que s’està esvaint. I no només als Estats Units, crec que és la fi d’una era.

M’està espantant.

Tinc la sensació que som en la fi d’una època, en un procés de canvi molt profund.

Tinc la sensació que som en la fi d’una època, en un procés de canvi molt profund

The worst: què és el pitjor, per vostè?

(S’ho rumia) Una de les pitjors coses que m’han passat, és sentir-me sol. Això, pel que fa a mi personalment. Si em pregunta què és el pitjor que ens està passant com a societat, és que estem perdudíssims.

En quin sentit?

La tecnologia se’ns està tirant a sobre i ningú no sap com gestionar-ho. I a nivell econòmic, està tot potes enlaire. La sensació actual és que no hi ha on agafar-se.

El veig tan pessimista que en acabar l’entrevista entraré en depressió.

Vitalment, em considero optimista, m’agrada molt viure i gaudir de la vida. Afronto el dia a dia de manera positiva. Una altra cosa és com veig el món... Seria un naïf si li digués que el món és meravellós.

Ara m’adono que estic amb un músic i en lloc d’alcohol, pren un tallat. I a sobre, demana descafeïnat. On arribarem?

He, he, ja veu que el món de la música tampoc no s’escapa de la decadència. És que el whisky i la cervesa toquen a partir de les dotze (riu). 

Subscriu-te per seguir llegint