El nou disc de Clara Peya: «Des de la soledat per a altres soledats»

Música sorgida de la trobada radical amb un mateix i amb el silenci, desplegada per un piano tocat amb sordina, sense veus, ni textos, com un antídot dràstic a l’estrès flotant i el soroll del món? Vivim en un temps de «sobreestimulació d’informació, de coses que ens perdem, som multitasking per arribar a final de mes i acabem estant mig presents als llocs, quan l’aquí i l’ara és l’únic que tenim», observa Clara Peya a propòsit del seu nou àlbum, Solilòquia. Un disc «fet des de la soledat més profunda, per acompanyar altres soledats i entendre que aquest estat no ha de ser necessàriament dolent».

És un àlbum amb què la pianista catalana, nascuda a Palafrugell i ara resident al barri de Vallcarca, baixa del carro promocional ordinari: llançament sense gairebé avís previ, poques entrevistes, sense concerts de presentació a la vista i deixant anar un missatge de baixar del món..., però sense desentendre-se’n. 

«Hi ha una cosa que cada vegada em costa més: respondre al que la indústria espera de tu, pensar en la imatge que has de donar, en el que ven i el que no... Allà em perdo, buscant una cosa que no existeix. Així que intento fer el que em surt, sincerament, en cada moment», cavil·la. 

A Solilòquia ofereix un trajecte de 14 cançons que comencen amb «el fred més pur» i avancen a través de subtils racons emocionals fins a arribar a la picada d’ullet sentida a la seva germana Ariadna en el tema Puxi («és la persona que em salva, em sosté i que sempre, sempre, sempre hi és»), i d’allà al crescendo amb electrònica de Comococos, la «culminació» de l’àlbum, «l’empoderament adult».

Música en bona part sorgida de ratxes d’insomni, revela Peya. «N’he tingut moltes aquest any. M’aixecava a tocar a mitjanit», explica. Una circumstància que convé posar en context. «He estat 16 anys prenent antidepressius, perquè estic diagnosticada de TOC, i fa un any i un mes que, acompanyada del meu psiquiatre, vaig decidir no prendre’n més. Així que estic tenint un retrobament amb mi mateixa fortíssim, que s’ha afegit a una ruptura de parella. Però ara sento que em sostinc sola». 

Tot plegat inclou certes derivades intranquil·les. «Si jo m’agradés a mi mateixa, no ploraria per estar sola, perquè seria un plaer. Però vinc de tots aquells anys de medicació, de tenir una ment obsessiva».

Per tot això, Solilòquia és un àlbum que faríem bé d’escoltar sencer i atenent el seu recorregut, perquè «l’art no són petites píndoles» i «si separes les cançons, potser no entens la dramatúrgia musical». 

El va publicar un diumenge, el 6 d’abril, dia del seu aniversari, el 39è, com «un regal inesperat» per als que segueixen els seus passos. Rondar la maduresa no significa que ara es posi més reflexiva. «Fa molts anys que em faig preguntes transcendents i intentant viure profundament la vida, esprémer-la, no saltar-me res del que em proposi», reflexiona. «I no puc projectar-me gaire lluny, és com si pensés que moriré jove. Sempre m’ha passat, no sé per què».

El disc arriba quan Peya manté viva la gira de l’àlbum anterior, Corsé (2023), que l’ha portat a diferents països d’Europa i Llatinoamèrica. Continua anant al seu ritme, aliena als imperatius comercials. «M’agrada fer música, més que treure-la, i ja no sé què demana la indústria, on les regles canvien de vegades d’un dia per l’altre. Jo soc pianista, i la gent que toca el piano mai serà mainstream», observa. 

Determinada i alhora insegura, així és Peya. Habituada al sold out en els seus bolos, receptora de guardons de divers ordre (del Nacional de Cultura al Premi Alícia i el Butaca), però titubejant sobre l’abast de la seva obra:«Aquest disc, sent instrumental, ¿tu creus que la gent l’escoltarà?».