«Alguns van votar Trump perquè eren crèduls, i d’altres, perquè són feixistes»

L’única oportunitat de veure Marc Ribot a Catalunya té lloc aquesta nit (21h) al Teatre Mundial de La Bisbal d’Empordà. Guitarra de confiança de Tom Waits, Elvis Costello, Marianne Faithfull, John Zorn, John Lurie, Vinicio Capossela, i tants d’altres, Ribot va ser el primer que va captar el so dels suburbis de Nova York durant la dècada dels vuitanta i els va fer surar a la superfície. Exponent de la guitarra lliurepensadora més enllà de Frank Zappa i responsable d’obres de referència anti-Trump com Songs of Resistence, Ribot és una veritable icona de la llibertat i la resistència. Home totalment personal i subversiu, la seva gira mundial passa per Londres, París, Roma, Madrid... i La Bisbal d’Empordà, amb el concert Primavera a Nova York.

Què fa algú nascut a Nova Jersey amb un cognom tan català?

(Riu) Un cognom tan distingit, sembla que teníem fins i tot escut d’armes (una mena de tronc sobre un embalum), i una llarga història de distingits serveis com a artistes i artistes gràfics del rei. Pel que sembla, abans d’arribar als EUA, alguns es van traslladar a França i es van convertir en eminents psicòlegs pre-Freudians i fins i tot en primers ministres. Hi ha una altra versió, segons la qual, d’altres meus avantpassats aristocràtics catalans van decidir emigrar a Polònia i convertir-se al judaisme, de fet, riboyart significa «persona que ven peix» en polonès. Per descomptat prefereixo la primera versió, però els que ho saben ja no hi són. Així que, responent la seva pregunta en poques paraules: és una de la llarga i creixent llista de coses que no puc explicar.

Té un disc titulat Party Intellectuals: vol dir que les festes intel·lectuals són festes autèntiques?

Bé, suposo que primer hauria de definir quina mena de festa. He estat en algunes realment salvatges. Però pel que fa a la dels «intel·lectuals»... bé, sembla que en van torturar milions durant l’època soviètica. D’altra banda, en el meu barri de Nova York, s’esforçaven per a protegir els inquilins de propietaris criminals i van fer altres coses que em van agradar. Per tant, temo que haig de dir de nou «No ho sé». I si ho pregunta a un intel·lectual (riu)?

Espero que els europeus es prenguin seriosament la necessitat de planificar la resistència

També té Cançons de resistència: la música ha de ser usada per a resistir?

La música no té una sola cosa per a la qual «ha de» ser utilitzada. Sovint em pregunto si la música no pot ser «utilitzada» per a qualsevol cosa.

Com explica que una gran majoria dels seus compatriotes hagin votat Trump?

Alguns ho van fer perquè eren gent crèdula que es va creure les mentides de Trump i no va entendre el que aquest realment faria. D’altres simplement perquè són feixistes. Però encara que vostè els anomeni «els meus compatriotes», el fet que hi hagi un partit feixista amb una base d’uns 70 milions de persones als Estats Units, i que aquest partit ara controli l’exèrcit més poderós en la història de la humanitat, no és només un problema per als Estats Units. És un problema de tothom. I espero que els europeus es prenguin seriosament la necessitat de planificar la resistència.

Als Estats Units tenim un marge de temps molt curt per a aturar, per mitjans pacífics, el cop d’estat feixista de Trump

Com acabarà la presidència de Donald Trump?

Trump està fent un esforç sostingut per a destruir totes les bases de l’oposició: universitats, administració pública, advocats, científics, sindicats, mitjans de comunicació. Lamentablement, la història mostra que els dictadors, una vegada que controlen una massa crítica de mitjans i institucions de la societat civil, solen guanyar. Putin guanya les eleccions. Orban també. El 80% dels israelians fan costat a Netanyahu... Els règims antidemocràtics contemporanis no necessiten necessàriament tenir el control total per a mantenir-se en el poder. Poden permetre que hi hagi una oposició, sempre que aquesta oposició no tingui cap possibilitat de guanyar. Les accions de Trump estan alienant a molts i sembla haver perdut el suport majoritari. Però hi ha una pregunta real de si les eleccions futures es duran a terme de manera justa. Crec que als Estats Units tenim un marge de temps molt curt per a aturar, per mitjans pacífics, el cop d’estat feixista de Trump. Però, altra vegada, haig de dir que no conec la resposta.

Lamentablement, la història mostra que els dictadors, una vegada que controlen una massa crítica de mitjans i institucions de la societat civil, solen guanyar

Alguna vegada ha pensat a abandonar el seu país?

El deixo sempre. Però sempre torno. Nova York és la meva llar. 

La llibertat d’expressió està amenaçada, al seu país?

Sí. Han estat empresonades persones per escriure editorials en diaris estudiantils. La justificació de gran part de la repressió ha estat l’afirmació que les crítiques a Israel són, per definició, antisemites. Això és, per descomptat i parlant clar, una merda.

Marianne Faithfull ha mort fa poc: quins són els records de les col·laboracions amb ella?

La gravació de Blazing Away va ser una olla de pressió: uns dies d’assaig, i tot seguit cap a fer un concert en viu que alhora seria enregistrat. I Marianne acabava de sortir de rehabilitació. A vegades, el comportament de les companyies discogràficques em confon. Però Marianne i jo vam tenir l’oportunitat de passar estones en llocs menys estressants alguns dies de gira pels Estats Units. I encara després vam fer una altra gira en duet, a l’Argentina. Marianne va ser una gran artista, i un dels éssers humans més savis que he conegut. La trobem a faltar.

La justificació per a reprimir als EUA la llibertat d'expressió ha estat l’afirmació que les crítiques a Israel són, per definició, antisemites. Això és, per descomptat i parlant clar, una merda

Amb quin músic o cantant mai tornaria a col·laborar?

God don’t like no ugly [«A Déu no li agraden les coses lletges», frase popular en la cultura afroamericana, que Marc Ribot fa servir en aquesta ocasió per dir que prefereix recordar les coses bones i no les desagradables].

D’acord, doncs amb quin músic, mort o viu, li agradaria haver col·laborat?

Últimament em desperta una gran emoció Roscoe Mitchell [compositor i saxofonista afroamericà, 84 anys]. No tinc ni idea de si podríem col·laborar. Però trobo que està connectat a una musicalitat que transcendeix qualsevol paràmetre que hagi estat fins ara descrit en paraules o en música. 

Subscriu-te per seguir llegint