El gos, els estudiants, el pianista "begut": un matí d’assaig amb Rufus Wainwright

«Més imprecís, vull que toquis el piano com si haguessis begut», li demanava Rufus Wainwright a un dels integrants de la GIO Symphonia aquest dijous, en la vigília del concert que oferirà amb la formació gironina a l’Auditori de Girona. Com a oient fidel de l’assaig, en Siegfried, el gosset amb nom wagnerià que l’acompanya arreu del món, que ha pogut córrer una estona per la Devesa, durant un dels petits parèntesis de la jornada d’assaig per fer que el repertori del cantautor canadenc empasti amb l’orquestra. 

L'assaig de Rufus Wainwright i la GIO Symphonia

Veure Galeria

Des d’aquest dijous a primera hora, el músic i la GIO, en una versió reduïda amb clar protagonisme de les cordes, poleixen els detalls de l’actuació. Continuen a la tarda i encara tenen tot divendres per acabar d’enllestir un programa que combinarà cançons pròpies amb temes de la seva mare i la seva tia, Kate i Anna McGarrigle, i clàssics de Leonard Cohen o Irving Berlin. Gairebé dos dies d’assaig que són tot un «luxe», asseguren tant el cantant com el director de la GIO, Francesc Prat, acostumats a tenir «un parell d’hores» per trobar l’encaix amb nous companys musicals.

«Estic molt content pel Papa, ens cal un anti-Trump, algú que vingui dels Estats Units i no sigui el mal»

I més luxe encara per a un grup d’estudiants de l’institut Santiago Sobrequés, testimonis dels primers contactes sobre l’escenari per a un concert en format de cambra «molt intimista», explica l’artista, que no el feia des del 2023 amb The Amsterdam Sinfonietta. 

«Musicalment sóc una mica esquizofrènic, estic fent alhora el Dream Requiem, preparant el vintè aniversari del disc de Judy Garland i un nou disc de pop... tendeixo a fer moltes coses», afirma. També dues òperes, fruit d’un interès per la lírica que ve «del dimoni», bromeja: «la gent que es dedica a l’òpera et dirà que no ho decideix, és l’òpera qui et tria a tu, és com una droga, però la part bona és que no et mata». 

Un músic «amb segell propi»

El camí fins el concert de Girona, únic a Catalunya, va començar fa un parell de dos anys, per encàrrec del mateix Auditori. 

«L’orquestra és fantàstica, en la poca estona que hem compartit junts ja he pogut veure que realment tenen ànima», afirma l’intèrpret, content perquè «tothom ha fet molt bé els deures abans d’arribar fins aquí». 

El director de la GIO, Francesc Prat, celebra l’oportunitat de treballar amb un músic com Wainwright, que imprimeix «un segell propi» en les cançons, siguin o no escrites per ell. «Fer música amb músics que venen d’un altre sector sempre ens enriqueix, però més amb algú com ell, que té les coses tan clares i et mostra de seguida on vol anar», sentencia Prat. 

«És una sort tenir el temps de parlar bé les coses i mastegar-les, perquè és d’aquells músics que no només vol que els instruments l’acompanyin, sinó que ho facin amb un plus, amb matisos i maneres de fer diferents. Estem aprenent a acompanyar un artista posant-li la mà a l’esquena mentre canta i no només estant al seu costat», continua. 

El piano desmenjat, una percussió més contundent o una arpa que doni un color especial a una cançó són algunes de les indicacions d’un cantant que, per Prat, aprofita al 100% tenir una vintena d’instruments al darrere per «fer arribar el missatge que vol donar»: «no només vol fer un espectacle, vol compartir-ho i això és preciós quan hi ets dins».