Ari Aster polaritza la crítica a Canes amb “Eddington”

El director nord-americà Ari Aster, conegut per títols de culte del cinema de terror com “Hereditary” o “Midsommar”, ha entrat per primera vegada en competició en un gran festival europeu amb el seu nou film “Eddington”. Aquest neo-western era una de les pel·lícules més esperades d’aquesta edició del Festival de Canes però ha generat una certa decepció, per la irregularitat flagrant d’una proposta que vol tocar molts temes però que s’acaba perdent pel camí. Les primeres reaccions han estat força polaritzades, i en cap cas estem davant la gran pel·lícula nord-americana del festival que s’havia vaticinat. Produïda per A24, la companyia independent de moda als EUA, “Eddington” ha portat a Canes un desplegament d’estrelles de Hollywood de primer nivell: a més de Joaquin Phoenix, protagonista absolut del film, han desfilat per la catifa vermella Pedro Pascal -que interpreta a l’alcalde d’Eddington- i Emma Stone i Austin Butler, que tenen papers secundaris però molt sucosos a la pel·lícula.

“Eddington” pren el nom d’un poble de l’estat de Nou Mèxic, un de tants pobles propers a la frontera amb Mèxic, i es situa en el moment de l’arribada de la primera onada de la pandèmia del Covid-19 als Estats Units, el maig de 2020. A partir de la rivalitat pel control del poder entre l’alcalde (Pedro Pascal) i el sheriff (Joaquin Phoenix), Ari Aster agafa la trituradora i barreja una quantitat de continguts que en cap moment és capaç de controlar. “Eddington” és una pel·lícula desmesurada, desequilibrada i dispersa, que funciona millor en les pinzellades humorístiques que quan es posa trascendent. És una mena de radiografia d’uns Estats Units embogits i paranoics, on la violència, els telepredicadors, les fake news, les armes, els grups radicals, la polarització política i la immigració formen un cocktail explosiu. Ari Aster construeix un calidoscopi amb diversos tons i textures, que de tan ambiciosa i creguda de si mateixa acaba emborratxant-se en un terç final delirant que es contempla amb una certa perplexitat. I possiblement els fans del director hi trobaran a faltar els cops d’efecte i les sorpreses de les seves pel·lícules precedents. En definitiva, estem davant una pel·lícula delirant, amb un metratge excessiu i en la que el director és incapaç de controlar un material que tenia molt potencial.

Oliver Laxe competeix a Canes amb la seva pel·lícula més ambiciosa

A la competició de Canes també s’ha pogut veure “Dossier 137”, el nou film del director francès Dominik Moll. És dona la coincidència que Moll, que va debutar a Canes fa 30 anys amb “Harry, un amic que us estima”, s’ha retrobat amb el protagonista d’aquella pel·lícula, el català Sergi López, que també concursa enguany amb “Sirat” d’Oliver Laxe. Molt reforçat després de triomfar fa dos anys als premis César amb “La nit del 12”, Moll retorna a la competició amb un film que barreja el cinema polític amb la radiografia meticulosa d’un cas policial. Inspirant-se en fets reals ocorreguts durants les multitudinàries protestes dels gilets jaunes que es van viure a França el 2018, Dominik Moll construeix un film absorbent protagonitzat per una investigadora d’afers interns de la policia francesa que ha d’investigar un cas de violència injustificada per part d’una unitat antiavalots. Durant el procés de recerca, xocarà amb els interessos ocults i els mecanismes de l’estat per protegir la imatge de les forces de seguretat. Protagonitzada per Léa Drucker -primera aspirant seriosa al premi d’interpretació femenina- “Dossier 137” combina el rigor i credibilitat en l’exposició dels fets amb la capacitat de plantejar un debat de primer nivell que no només afecta França sinó molts altres estats, el de la impunitat policial i de qui posa límits al monopoli de la força dels cossos policials.