Canes descobreix en Kristen Stewart una esplèndida cineasta

Ha estat la pel·lícula que de moment ha generat més expectació a Canes tot i no competir a la secció oficial per la Palma d’Or. “The chronology of water”, el debut en la direcció de l’actriu nord-americana Kristen Stewart, feia dies que tenia les entrades esgotades per les projeccions, amb bona part de la premsa i els professionals del mercat sense poder-hi accedir. Un hype que finalment s’ha rebel·lat totalment justificat perquè el film, que s’ha pogut veure a la secció paral·lela “Un certain Regard”, confirma la descoberta d’una mirada, el naixement d’una cineasta, que hauria de tenir continuïtat i anar més enllà del personatge públic icònic que Stewart ha creat els darrers anys.

L'actriu nord-americana, que va presentar la pel·lícula en una sala Debussy plena de gom a gom, va explicar que “The chronology of water” és un projecte que ha estat treballant durant els darrers set anys. Stewart adapta el llibre de memòries homònim de l’escriptora nord-americana Lidia Yuknavitch, i ho fa amb un film poètic, calidoscòpic, en el que la veu en off i la magnífica interpretació de l’actriu Imogen Potts, ens guien i condueixen per una simfonia d’imatges suggerents i exquisidament muntades. Stewart es fa seves moltes de les reflexions de Yuknavitch, i és evident retrobar en el film alguns dels elements que l’han convertit en una autèntica icona de la moda, de les reivindicacions del col·lectiu LGTBIQ+ i fins i tot d’una determinada cinefilia moderna. “The chronology of water” ens parla de qüestions com el gènere, la sexualitat o la família des del punt de vista d’una nadadora que es converteix en artista. És un exercici autoconscient de memòria en el que la cineasta fa un viatge iniciàtic per les addiccions, l’autodestrucció i finalment la supervivència, tot plegat embolcallat per unes imatges d’una bellesa i maduresa sorprenents tractant-se de la pel·lícula d’una debutant. Sens dubte, estem davant un dels descobriments del Festival i un film que apunta a un talent innat d’una directora qu esperem que tingui una llarga carrera per davant més enllà de la seva trajectòria com a actriu.

D’altra banda, i també presentada fora de competició, en aquest cas en una sessió especial, s’ha pogut veure a Canes “Bono: stories of surrender”, un documental signat pel cineasta nord-americà Andrew Dominik que filma el one man show amb el que el músic i activista irlandès Bono -líder dels U2- va recórrer diversos escenaris dels Estats Units i d’Europa la tardor de 2022 i la primavera de 2023. Van ser un total de 27 actuacions, 12 de les quals al Beacon Theatre de Nova York i una actuació final al Teatro San Carlo de Nàpols, els escenaris on s’ha rodat el documental presentat a Canes. Produït entre d’altres per Brad Pitt com un documental original d’Apple TV+, el film es podrà veure molt aviat doncs s’estrena a finals de mes a tot el món a través de la plataforma.

A ”Stories of surrender”, Bono fa un repàs autobiogràfic a la seva carrera i trajectòria vital. És un despullament personal de l’artista, farcit de moments emotius però també amb certs tocs d’humor i desmitificació, en el que el líder d’U2 reviu des de la joventut, amb la formació del grup, als records familiars al seu Dublin natal -i molt especialment la relació amb el seu pare i la seva dona Alison Hewson-, passant per la seva conversió en un personatge mediàtic que ha compaginat la seva trajectòria musical amb l’activisme social. Amb una escenografia minimalista -una taula i 4 cadires- i acompanyat d’una banda formada per una violoncelista, una arpista i un percussionista, Bono desplega un discurs reflexiu, lúcid i nostàlgic en una mirada retrospectiva a la seva vida i carrera artística, mentre interpreta alguns dels grans hits del seu repertori, com “Sunday, bloody Sunday”, “Pride”, “With or without you” o “Beautiful day”, entre d’altres. Hi ha anècdotes brillants com aquella en que explica una trobada amb Lady Diana Spencer i com vuit-cents anys de lluita per la sobirania d’Irlanda van quedar en suspens en els vuit segons de la salutació amb una membre de la monarquia britànica. És un recorregut que el director Andrew Dominik filma amb una gran fotografia en blanc i negre i una planificació calculadíssima que fan del documental una petita filigrana. És una obra absolutament imprescindible pels seguidors del cantant irlandès però també una bona immersió per aquells que no ho són per conèixer millor el perfil i transcendència d’un dels artistes més influents i rellevants de l’escena musical contemporània.