Linklater presenta a Canes un deliciós homenatge al cinema a "Nouvelle vague"

El cineasta nord-americà Richard Linklater ha presentat a competició a Canes “Nouvelle vague”, un emotiu homenatge al moviment cinematogràfic que va transformar el cinema europeu durant els anys 50 i 60. Linklater, que concursa a Canes per segona vegada, reviu el rodatge d’una de les pel·lícules mítiques del moviment, “À bout de souffle” de Jean-Luc Godard, en una obra que ha generat una notable positiva unanimitat entre la crítica internacional. Més enllà de fer una reconstrucció modèlica de l’època i el context en el que va néixer el film, des de la redacció de la revista Cahiers du Cinéma al debut al mateix festival de Canes de “Els 400 cops”, el film de François Truffaut, “Nouvelle vague” se centra en les circumstàncies que van envoltar l’òpera prima de Godard. Linklater reviu un moment extraordinari de la història del cinema i es pregunta de quina manera es construeix l’aura mítica que després ha envoltat la pel·lícula, des del famós gest de Jean-Paul Belmondo tocant-se els llavis, fins a la relació amb Jean Seberg i en com Godard la va convèncer per protagonitzar un film tan trencador quan ja era una estrella a Hollywood.

“Nouvelle vague” destil·la amor pel cinema en cadascuna de les seves imatges. És un film deliciós, ple de cops d’ull cinèfils, tractar amb un humor còmplice, i rodat amb una fluidesa i naturalitat extraordinaris. Hi ha en les seves imatges una autoconsciència de la responsabilitat però a la vegada una llibertat creativa que encomana l’entusiasme amb la que Linklater s’ha abocat al seu film. És impossible pensar en un lloc millor que el Festival de Canes per presentar una pel·lícula com aquesta. És una obra que encara contribueix a engrandir més el mite i la transcendència històrica d’aquella època. D’aquell grup de joves inconscients, descarats i desinhibits que estaven fent una autèntica revolució del cinema gairebé sense saber-ho. I apareix la pregunta inevitable: per què ha hagut de ser un cineasta nord-americà qui s’hagi atrevit a retratar des de la ficció aquell moment fundacional? Potser perquè l’excés de responsabilitat hauria fet impossible que cap director francès s’enfrontés a un repte com aquest. Caldrà veure com l’ha rebut el jurat, però quan ens acostem a l’equador del festival, no hi ha cap altre film que hagi despertat tant consens ni aplaudiments per part de la crítica.

L'altra pel·lícula a competició de la jornada la signa una autèntica veterana del Festival. La britànica Lynne Ramsay ha estat ni més ni menys que vuit vegades seleccionada en diferents seccions. Tot va començar amb la seva òpera prima “Ratcatcher” el 1999, i ha tingut grans moments al certamen, sobretot quan el 2017 va presentar “En realidad, nunca estuviste aquí”, amb la que es va endur el premi al millor guió i a la millor interpretació masculina per Joaquin Phoenix. El retorn de Ramsay és amb un film llargament esperat, en el que ha reunit a dues estrelles de Hollywood amb predilecció per treballar en pel·lícules més autorals com Jennifer Lawrence i Robert Pattinson. Adaptant la novel·la de l’escriptora argentina Ariana Harwicz, Ramsay tracta el tema de la depressió postpart. Ho fa amb el seu estil incisiu, punyent i molt elaborat estèticament, tot i que cau en excessos i molta dispersió perquè no aconsegueix treballar bé ni el context ni les circumstàncies dels personatges. Ramsay sembla més centrada en l’aparell estètic de la pel·lícula que en desenvolupar amb convicció les motivacions de la seva parella protagonista. Hi ha molt talent -això ja ho sabíem-, però no és suficient per fer una bona pel·lícula, i és un film que està agradant més a la crítica americana que a l’europea. És una obra desequilibrada, que conté una gran interpretació de Jennifer Lawrence -no tant de Pattinson- però que no transmet ni et fa arribar de manera prou convincent el trauma emocional que viu la seva protagonista.